dimarts, de novembre 21, 2006

En nom de la llibertat

Curiosament descobreixo que poca gent que m’envolta coneix el món dels blogs. Em quedo ben parat de constatar-ho. Conec cassos paradigmàtics, que arriben a extrems que també em deixen parat com la mòmia més mil·lenària.

Però una de les coses que fa temps que em plantejo és la conveniència de donar a conèixer el meu blog a aquesta gent. De fet he de dir que d’entrada jo prefereixo separar la meva vida “virtual” de la “real”. Crec que puc escriure amb molta més llibertat. Del que sigui, fins i tot d’ells mateixos.

Puc dir que ara mateix coneixen l’existència d’aquest blog només cinc persones. Una d’elles de carambola. Voleu creure que tot i així he arribat a rebre sms o correus-e advertint-me de la conveniència de publicar o no tal article?. He de dir que agreixo de debò els comentaris, que consti. Entenc que els meus bons amics es preocupin per mi. Però acte seguit em demano: si amb un univers tan petit de gent trobo que he de començar a filtrar el què dic o deixo de dir, que coi podria passar-me si en dono un mínim de difusió?.

Jo escric de les coses que m’envolten. D’experiències en primera persona. Del que penso –per bé o malament- dels meu amics. O coneguts. Del que em va passar ahir. Del meu context, en definitiva. A mi em dona la sensació que donar-me a conèixer m’ha de limitar bastant. Perquè o fas una cosa dins d’una línia políticament correcta o sempre estàs exposat ha encendre un foc per algun cantó que no te l’esperes. Ah, i sort que no sóc una persona “mediàtica”, ans el contrari. Sort!.

No entenc l’anonimat com la via per gaudir de l’impunitat. Crec que quan tires de la veta de l’impunitat és que els teu recursos són minsos. Però no poder-li dir imbècil a un que ho és manifestament, també quina bona creu!.

Per exemple: deia ahir que el Grup Hayek reflexiona sobre el seu futur. Ara mateix, per la via dels fets, tenen les portes tancades a expressar la seva opinió en els mitjans. Sembla que els vents no bufen a favor de les idees que defensen. En un horitzó feréstec com aquest, no creieu que cal ser una mica –massa- imbècil per no posar en dansa un blog?.

No sé quina decisió has pres tu respecte de donar a conèixer el teu blog entre les persones que et són properes. A mi em fa molta mandra pensar que he retallar-me cert grau de llibertat. Abans de fer això optaria per dedicar el meu temps a exercir d’imbècil, també, tirant de zapping amb el comandament a distància. Ben imbècil, però feliç.

23 comentaris:

Mikel ha dit...

Jo no nomes faig servir el meu nom sense cap problema si no que tothom al meu voltant sap que tinc un blog , pero entenc i respecto a la gent que no ho vol fer i que fa servir pseudonims. El que no entenc es que ningu t´hagi de dir que has de fer tu amb el teu blog.
Es una decisió teva i punt. Si vols fer servir pseudonim o ser tu mateix es cosa teva i a qui no li agradi que no et llegeixi ;-)

Carquinyol ha dit...

Jo generalment no tinc problemes per a comentar el bloc entre la gent que conec, més que res perquè moltes de les coses de les que parlo també les parlo amb elles.

Si fos un bloc més "personal" o de pensaments íntims igual si que m'ho pensaria més, no ho sé la veritat...

Salutacions

Joan Arnera ha dit...

Em sembla que la qüestió és senzilla. Es comunica només a la gent que vols que et llegeixi, que t'agradaria que et llegís. A l'altra gent, no. Tens raó quan dius que l'anonimat permet més llibertat d'acció. No pas per dir bajanades (que també, és clar) sinó per no encotillar-te tu mateix, per evitar l'autocensura (que sol ser inevitable). Curiosos, els nostres móns, oi?

Chamb ha dit...

jo he donat a coneixer el meu blog a algunes persones conegudes. Han estat poques, però de seguioda m`he adonat que ja estic pensant que puc posar i que no en funció d`elles.

Jo crec que es gaudeix molt més separant ambdós ambits.

tresinores ha dit...

jo he separat els dos àmbits, sóc un esser an+ònim i no estic condicionat per res. Valoro aquesta llibertat.

jbauer ha dit...

Hola amic convergent, jo també he estat reflexionant sobre això, i només una persona sap del meu blog, bé ara dos contant al mosso, però no tinc cap problema em dir qui soc, però crec que em limitaria a certs comentaris de situacions amb amics o amigues...

Per cert, vas anar ahir al Paulau de Congresos?

frannia ha dit...

Dessmond, no puc accedir al teu correu electrònic. Et don el meu: frannia_74@hotmail.com però no passis ànsia, respect absolutament qualsevol opinió. Simplement és que la imatge que tinc d'aquest home és un poc obscura, pel que m'han contat i per la sensació que em dóna intuitivament. No vaig deixar-te cap altra missatge al respecte perquè no vull entrar en confrontacions ni polèmiques. La política, defensar la meva ideologia m'ha fet molt de mal, precisament sense ser una persona activista i la meva postura ja és la de passar del tema. Curiosament aquest senyor, sense conéixer-me, va parlar un dia bé de mi. Potser s'equivocava. Jo parl malament d'ell, també sense coneixer-lo, i potser també m'equivoqui, però és el que sent. No t'has de justificar, de veritat. El meu comentari era en calent.

frannia ha dit...

Respecte a això de l'anonimat en els blocs, en el meu cas no ho faig per por o manca de llibertat. Ho faig perquè na Frannia sols és una part de mi. A vegades ni jo mateixa estic totalment d'acord amb tot el que diu i com ho diu. No puc assumir la seva identitat perquè sols és una part de mi, i per tal ha de resultar anònima. La persona que hi ha darrera na Frannia no és tan poètica ni tan especial, ni tan d'esquerres, ni tan melangiosa, ni tan sensual. Pot arribar a ser-ho en certs moments, però també és altres moltes coses. Na Frannia, com a personatge literari que és, ha de ser misteriosa. No obstant això, hi ha moltes persones que saben qui som. No trobes però que na Frannia deixaria de ser màgica si digués qui és?

vilapou ha dit...

És ben curiós això de l'anonimat. A mi no em fa res dir-ho a la gent que conec més (i així els puc demanar fotos) i en canvi em talla que ho sàpiguen els que conec poc.

Oriol ha dit...

jo sóc el que signo tots els post i tots els comentaris, d'aquí que signo amb el meu nom. Familia, amics he comunicat el meu blog, als companys de feina no perquè és una empresa petita i llavors veuen el temps, les hores dels comentaris, tonteries que prefereixo evitar. Com diu en chamb el fet de saber que segons qui pot llegir el post et porta a dir les coses d'una manera o una altra.

Txell ha dit...

Ja has vist de quin peu calço, jo. Clara i planera. Em llegeixen, els meus pares, la meva parella i els meus amics íntims... cap problema!

Dessmond ha dit...

Mikel,
Em sento més tranquil, si. Crec que certes coses que dic podrian molestar. Sobre tot quan xerro de política. Tinc molts bons amics que no són precisament convergents. I aquests darrers temps, donen facilitats per trencar certa mena d'amistats.

Carquinyol,
Segurament l'orientació del blog pot fer decidir una cosa o altra. Ben cert.

Joan Arnera,
No vull l'anonimat per fer-ne un mal ús, sino per lograr tenir molta lliberta. El màxim que sigui possible. No per fer el tarambana. Per això no em cal un blog.

Chamb,
L'autocensura em mata. La vida "real" t'hi aboca constantment.

Tresinores,
Jo he optat per això també. Pensava que podria ser un neures.

JBauer,
Hola admirada convergent! Celebro que hagis représ la vida d'internauta!
Hi vaig ser al Palau de Congressos. Va estar força bé, sobre tot si serveix per canviar la cantarella d'aquests darrers dies.

Frannia,
EL blog ha estat penjat una estona. Miraré d'enviar-te quatre ratlles sobre això d'en Segura.
Suposo que si, que la màgia pot esvair-se si es descobreix qui és na Frannia. Ara, quan vagi per Mallorca t'ho faré saber.

Vilapou,
A mi em talla siguin coneguts o no. Però el que no m'agrada és que em retalli la tranquil·litat de dir segons que. Potser l'orientació del blog també pot fer-te decidir optar o no per ser més o menys reconegut.

Oriol,
Alehores et veu la família, si fots brot o no...
Escolta, si no vols que els de l'empres no et pesquim, treu-te la foto, si realment no es teva. T'asseguro que la gent fa anar internet més del que et pots imaginar! T'acabaran pescant, encara que sigui en diumenge!

Txell,
Totalment. Totalment. Quina sort!. Més que els amics, potser serien determinats coneguts els que me la podrian liar.
Jo procuro ser molt directe i planer. Però amb el barret d'en Desmó!

garmir ha dit...

Hola:
El meu blog gairebe no el llegeix ningú, pero a mi mm´agrada fer-lo, em dona la oportunitat de escriu-re, em sento lliure sabent que puc escriu-re el que penso i a la vegada intercanviar impressions amb moltes persones i augmentar el meu coneixement sobre molts temes, per a mi es com si tinguessis la columna de un diari per tu cada dia amb finestres al món.

Dessmond ha dit...

Garmir,
És difícil saber quanta gent t'arriba allegir realment. Vull dir en general. Ara, segurament et llegeix més gent del que penses, garmir.
El teu blog està molt bé. No fots rotllos patateros i, tot i declarar-te seguidor d'un parit determinant ets una persona poc dogmàtica. És un estil que ha de tenir èxit per força.
Fas molt bé d'escriure sense preocupar-te de l'audiència.

Candela ha dit...

No us ho creureu!!!!! Jo no he dit a ningú conegut que tinc un blogg!!! jajaja

Bé, vale, vale, el meu cas és diferent. I como ja he dit altres cops si em visités algú que coneixo EM MORIRIA DE LA VERGONYA. Em fa sentir lliure poder dir que vull i el que penso sabent que cap amic ni familiar ni company sap que jo soc jo. O això crec.

A més la gent que m'envolta no es massa bloguera, així que estic bastant segura que ningú em reconeixerà.

^eMMa^ ha dit...

Suposo que dels comentaris se'n pot extreure que donar o no donar-lo a conèixer depèn únicament de la direcció que li vulguis donar al blog.

Al principi, quan el vaig començar no ho sabia gairebé ningú, fa poc temps el vaig donar a conèixer, és més ara dic: saps que tinc un blog?

és una manera d'ensenyar-te als del teu voltant o que ells puguin saber de tu si ho desitgen, ho trobo perfecte.

Joana ha dit...

Dessmond,
Per a mi la finalitat de tenir un bloc és l'esbarjo,entenent-lo com una estona d'oci, una mica el trencar amb la qüotidianietat. El plantejament inicial era escriure allò que em vingués de gust, però amb els comentaris m'he enganxat i la virtualitat anònima m'encanta.Ara llegeixo molts altres blocs.Poca gent coneguda ho sap, però és que tampoc saben què és un bloc!
De totes maneres intento mantenir la preuada llibertat individual.
Bona nit!

El veí de dalt ha dit...

Dessmod, està bé separar la vida bloguera de la real; peró sense radicalismes. Jo no ticn cap problema d'explicar a gent coneguda que tinc un bloc i convidar-los a que entrin. Són ben pocs i a més, no ho fan; o sigui que ells s'ho perden! (no per mi, sino per vosaltres, que hi ha de molt bons). DE totes maneres, qui et busca, et troba i qui tu vols que sàpiga que tens un bloc li ho dius. Ara bé, al.luciono (si ho he entès bé) que "et convidin" a mediatitzar els teus comentaris. Pèrò qui coi són per dir-te res! Si precisament els blocs són per deixar anar allò que ja saben de tu; que tu ja saps de tu mateix i que vols que "els altres" (els bloggers) coneguin; encara que no sàpigues ni quina cara tenim --bé, menys l'Oriol ;->--; ni falta què fa. I si algú dia ens trobem i ens coneixem, doncs salut i santespasqües!

Zincpiritione ha dit...

Jo intento conservar l'anonimat més que per evitar "censures externes", per evitar l'autocensura. Clar que això depèn del tipus de bloc de cadascú...
De moment, només una persona del món sap qui és en Zinc. I, sincerament, m'estranya que no em miri raro! :-P

Dessmond ha dit...

Candela,
Depèn del que ensenyis, s'et pot reconèixer. Els homes ens fixem molt en els detalls, més del que sembla.

^emma^,
Si, segurament és així: tot depèn de l'orientació del blog.

Com que parlo de política, tinc la sensació que també té el seu punt pornogràfic. Pesno que és millor quedar-me a l'ombra d'en Desmó.

Joana,
Sí, a l final el que cerquem és tenir la llibertat ben a cobert. És curiós aquest món virtual.
L'altre dia vaig tenir una visita de El Pardo, Madrid. Saps si és molt gran aquest llogarret?
Bona nit i tapat!

El vei de dalt,
Crec que és menys complicat que ens descobrim les identitats reals d'un blogger a un altre, que d'un blogger a un conegut.
Els bloggers podem entendre el context, però un que no n'és ususari pot fer-se unes pel·lícules... de terror.

Zinc,
A mi d'un banda em fot l'anonimat. Però d'altra em fot més l'autocensura. Per això he demanat que feu els altres bloggers, per si m'estava muntant una història fora de lloc.
Celebro que conicidim bastant, doncs.
Ets un crack! El que donaria jo per a que només ho sabés una persona! Precisament a aquesta és a qui més li ho he volgut amagar.

MaRiNa ha dit...

la veritat es q em pensava q em limitaria més el fet de donarlo a coneixer. Pro al final a resultat que els meus coneguts i amics tot i ser joves no n'entenen un borall de blogs i no els crida gaire la atenció.
En resum els meus amics reals q blogejen es poden comptar am els dits duna ma , i la resta amics ciber-blogaires que no em limiten i q nomes em coneixen pel q vull q coneguin.

feia molt d temps q no em passava per aqi!

Botxí ha dit...

M'ha agradat el comentari de la Frannia.
Jo sóc anònim per diferents motius (que em valen a mi, potser no als altres):
* Tinc una "posició" dintre d'una empresa. El que jo escric no pot tenir cap relació amb l'empresa (cosa òbvia), però com a representant legal de l'empresa no vull ni que se m'hi relacioni.
* Jo faig servir un llenguatge molt agressiu i dur, i no tinc perquè trobar-me amb coneguts que em demanin explicacions del que dic.

En el meu cas, em coneix ma mare, mon cunyat, i crec que ma germana (tot i que ella no em llegeix mai). I, creu-me, em penedeixo de que ma mare sàpiga qui sóc.

Dessmond ha dit...

Marina,
Si, pensava que ja tornaves a ser per Venècia!

Botxí,
Crec que a vegades també jo faig anar un llenguatge políticament poc correcte. Ser desconegut ajuda a poder emprar el tó una mica més dur.
Ma mare no sap que faig anar un blog!. No em vull jugar que em retiri els seus canalons!