Itching like grass

Tumbet és amor

L’estiu dona per molt. Sobre tot per tancar deutes. La resta de l’any t’empenyores fins les orelles de promeses, difícils de tornar o d’acomplir. Sempre es diu allò de “ens hem de veure”. Passen les setmanes i els mesos i li tornes a repetir a la mateixa persona: “ens hem de veure”.

L’estiu s’ha fet per això. Per retornar aquesta mena de deutes pendents. Un d’aquests que més mal em feia era el de quedar amb uns bons amics. Tenen un magnífic restaurant prop de Vic i jo moltes idees, que se suposava que les hi faria saber “així que ens veiem”. Dilluns va haver ultimàtum i va ser memorable, tant que dimarts vaig repetir.

L’últimàtum va consistir en passar el dia rere els fogons. He de dir que jo només tinc idees. Mai he arribat a fer un ou ben ferrat. Em reconec una nul•litat en la matèria i reconec que el meu matrimoni s’aguanta, també, per la cuina. Això que pot semblar tan frívol, no ho és. A través del menjar pots trobar-te amb altes càrregues d’amor. Una taula ben parada és una mostra d’amor. Una truita feta o no amb amor s’hi nota. Un plat de pasta o un tumbet són altes dosis d’amor. La truita que surt d’un envoltori de plàstic i va directe al microones anuncia les primeres banyes. I les sopes Knorr. I una pizza de Can Tarradellas. L’arrós tres delícies Salto, de Frudesa, és crisi irreversible de la parella.

He descobert tan d’afecte en les taules que m’ha arribat parar la meva mare!. Que jo només tingui idees, és responsabilitat de ma mare. Sempre he tingut la taula parada i el plat calent. Sempre. Quan hi penso m’agafa vertigen. Vull dir que si mai jo arribava a casa a les tres de la matinada tenia el plat a taula i una nota amb les instruccions necessàries, perquè tot fos al punt. Si m’havia de llevar a les quatre, a les cinc, a les sis... sempre he tingut l’esmorzar a punt i el cafè fumejant. Això no m’ha faltat mai i és una proba d’amor que ha quedat lacrat en el més dedins de la meva ànima. El meu cor es farà miques un cop jo hagi mort, però aquest record vagarà amb mi en el més enllà.

Aquesta sensació és la que ha de lograr transmetre aquest restaurant. El lloc és més que agradable i la cuina basada en la qualitat del material. L’elaboració ha de ser sense cap sofisticació. Cuina directa i un preu molt i molt competitiu. T’hi has de trobar com a casa. Els plats han de tenir les flaires d’aquest amor.

La col•laboració d’ella és imprescindible. És l’altra part que aguanta el matrimoni. Ja he dit que jo amb prou feines només se pelar patates i segueixo vivint a cos de rei. Ella és la que ha de portar realment el tumbet a la plana de Vic. Quan ho feia a Torino els àngels hi cantaven. A Mallorca els àngels hi van massa plens de tumbet. Avui marxem corrents altre cop cap el restaurant, a confirmar que no s’adormin aquests àngels. I m’enporto la meva mare, per retornar-li una infinitèsima part d’aquest amor que és tan seu.