Itching like grass

Imbècils i Grumers

L’agost és el caldo –brou- de cultiu òptim per als bucles. De tots aquests els que tenen el brou –caldo?- especialment tediós són els que fan referència a les notícies que any rere any el senyor del telenotícies llegeix i en acabar les desa al congelador. Fins l’agost següent, que minuts abans les passarà pel microones de la redacció –que fa vacances, esclar- i les tornarà a llegir amb lleu somriure de geneta. Periodisme de tetrabrick: obrir, escalfar i llegir. I el que sobri ho pots gastar l’any vinent, afegint-t’hi aigua, encara que sigui la de rentar els mitjons.

D’aquestes notícies de tetrabrick, mai, mai, mai en fallen les que fan referència als grumers i la verema de Raïmat, que per les mateixes raons de sempre avança un mes la collita. Raimat ben mereix un post a banda.

Un grumer és allò que aquest presentador en diu “madussa”, amb la seva impecable dicció xava. Cada any, exèrcits de grumers apareixen a les nostres costes i provoquen pànic col•lectiu en kilòmetres i més kilòmetres de platja.

És una bestiola, el grumer, d’una bellesa difícil de superar, que en el seu hàbitat llueix tota l’elegància que li subministra la coloració variant, els traços fràgils de les extremitats, la seva gelatinosa transparència, els fils d’electricitat estàtica que desprèn segons en quins moments. És una petita meravella de la creació que aflora on hi ha aigües calentes i ho fa en grans manades quan els seus depredadors han estat exterminats per altres depredadors, que són justament els mateixos que senten pànic pels grumers.

Cada any surt el tall de dotze segons anunciant l’arribada de seixanta milions de grumers a les nostres costes –simplement perquè la mediterrània es tropicalitza-. Un primer pla de cinc segons de la cama inflada del fill de l’imbècil amb els brams de la criatura -“veu en off”-. Finalment, el cunyat de l’imbècil, l’imbècil mateix i el cosinet del fill de l’imbècil apareixen burxant en l’arena com a descerebrats un parell de grumers. Dues senyores en forma de bocoi s’ho miren i, mentre, per un espai de quinze segons més, la veu ja imbecil•litzada del presentador alerta de la perillositat d’aitals bèsties. L’endemà la platja és a vessar.

Any rere any espero que aquesta notícia hagi caducat. Que les restes putrefactes d’aquest llardós tetrabrick s’hagin escampat abans d’arribar al congelador. Anar a la platja no és cap necessitat, és pur lleure. I si abans que tu hi han arribat els grumers, agafes els trastets i te’n vas l’Aquaparc, no sigui cas que el presentador del telenotícies es torni persona i t’ho digui clar i a la cara: vostè és un rematat IM-BÈ-CIL!