
Al paio el que li preocupava de debò era que, un cop dins l’estadi, algun reporter gràfic el pesqués amb els pantalons avall. I que fos aquella imatge la que recorregués el planeta. (Als catalans sempre ens ha perdut l’estètica!). El meu amic cada any m’ha recordat la baixada de pantalons en lloc públic. Jo li havia promès una entrada, sí. Però es va haver de baixar els pantalons!. Quan em va presentar la seva dona el primer que va fer fou delatar-me: Aquest va ser el que em va fer despilotar a Montijuïc! I quan la meva dona aparegué en escena, tres quarts del mateix. Ara té dues precioses criatures. Són encara petitones. Però així que sàpiguen dir “bon dia”, son pare em tornarà a assenyalar davant d’elles. I jo aleshores faré córrer la seva foto, amb els calçotets avall. En vint anys el Photoshop ha arribat al punt de fer vertaders miracles. No tant com per aconseguir la independència, però sí per poder deixar-me ben descansat.
Era aquell dia que plovia a bots i barrals, oi?
ResponEliminaSalut i independència,
Cesc.
Dess.,
ResponEliminaDoncs jo acabava de fer els tretze i no sabia res de res però us agreixo el gest. Feliç aniversari!
Marc Arza
Cesc,
ResponEliminaEra aquell dia, sí. Que tu també hi eres?
Marc Arza,
Li donaré les gràcies de part teva al meu amic!
cóm passa el temps i què grans ens fem!
ResponEliminaDeric,
ResponEliminaSi que passa, sí. Ens fem grans i per on és que ha d'arribar la independència? Del cel?
Hòstia jo en tenia 18 i mai he tornat a xiular tant fort com ho vaig fer aquell dia. I mira que va arribar a ploure, collons quina galipàndria.
ResponEliminaSí que hi era, sí, benvolgut Dessmó. Esperant a un borbó per xiular-lo que va fer tres quarts tard. Brut de fang d' uns accessos tercermundistes i xop de pluja que s' escolava pel formigó en forma de goteres a raig. Quina fila que fèiem !!
ResponEliminaCom en Papitu també vaig agafar una bona calipàndria, sortint d' allò, molls com ànecs, vam anar a sopar a Gràcia, i després amb la moto i sense escórrer fins al poble a 40Km del Cap i Casal.
L' endemà tenia les 24h de futbol...realment, erem joves...i soferts!
Salut i independència,
Cesc.
Papitu,
ResponEliminaJo era una mica més gran. Vaig tenir la sort de no enganxar res, més que un cabreig monumental perquè la polícia ens va confiscar una bandera de més de 300 metres quadrats, que després feien servir d'estora a la comisaria provisional que van muntar a l'Estadi. Tot el fang se'l treien a l'entrar.
Cesc,
Al llibre d'en Prenafeta, L'ombra del poder, s'explica el monàrquic endarreriment. No té desperdici.
Certament, erem més joves. Ara, soferts no ho sé pas. Des d'aleshores ençà me n'he hagut d'empassar molts de gripaus!
Jo també hi era! Si t'hagués conegut abans!
ResponEliminaCrec recordar que el Rei va trigar una bona estona a aparèixer i ho va fer, com sempre, anunciat per l'immne espanyol. Tot l'estadi es va posar a xiular, riu-te'n de l'anècdota de Mestalla de la Copa del Rei. Vaig xalar d'allò més.
Tinc algunes boniques fotos en b/n de la tribuna d'autoritats, a vol d'ocell, fetes des de la tribuna superior. Miraré de trobar-les.
joanoliu,
ResponEliminaEl va arribar tard, sí. Al llibre "L'ombra del poder" , de'n Prenafeta s'apunta la raó. La xiulada va ser un èxit justament per això: amb la pluja que queia i l'espera al monarca espanyol, la cosa va ser francament fastigejant. I s'hi va sumar tothom a la xiulada: activistas polítics o no, tothom tenia un motiu per exterioritzar una emprenyada.
A veure aquestes fotos en b/n. Jo també en tinc. Però sòn molt d'ambient...