Itching like grass

Votaré CiU

2011-11-13T23:42:00.005+01:00

(Publicat, com és ja costum els dilluns, al Bloc Gran del Sobiranisme)

Votaré CiU. Vaig veure molt en diagonal el debat dels candidats a TV3 i feia molts anys que un acte d’aquestes característiques no em cansava tant. Hem arribat, certament, a un final de cicle. S’ha acabat més d’un bròquil i els realment indignats no som aquesta cosa borda que només té per nord plantar la tenda de campanya i convertir la indignació en un numeret.

Aquesta legislatura que ens prepara Espanya serà definitiva. El neo-franquisme –ara el de dretes-presidirà el govern, amb una majoria prou folgada. Catalunya serà, doncs, poc més que la mosca collonera del sistema.

Tenim quatre anys per endavant molt durs, però també molt alliçonadors. Si d’aquest xàfec no sabem treure conclusions que vagin més enllà de la politiqueta de partit, podem plegar. Portem molt de temps fent l’ase, des d’un punt de vista polític.

Els recanvis produïts en les direccions de les formacions hauria de servir per començar a percebre una nova forma d’executar la política, més d’acord amb els temps que corren. En aquest sentit potser Unió n’és l’excepció, una estranya excepció.

Veure que al PP la Camacho no solament representa el de sempre, però en una versió més barroera, és una mal símptoma. Veure que el PSC s’enfonsa perquè ni el votant socialista pot suportar més impostura, és un mal símptoma. Veure aquesta cosa anomenada Iniciativa, més propera a una comunitat de veïns que a una altra cosa, fa venir arcades. Sort que no se’ls creu ni el més ase i pinten el que pinten.

Després ens queda aïllar la incògnita que plana damunt Esquerra, un cop han consumat la renovació. A mi em deixa una mica descol•locat aquest desfici per denunciar les dietes en taxis de ses senyories. O la sobrera insistència per viatjar en classe turista. Em va semblar d’un ridiculisme difícil de superar i ahir diumenge el candidat hi insistia en un míting a Arenys de Mar. Aquest debat fonamentat en la xocolata del lloro em sembla impropi d’algú, que a més, aspira a dur-nos la independència. Amb una visió tan estreta del món, del nostre món, dubto molt que fem realitat cap somni per aquesta via.

Finalment, hi ha Unió. O potser hauria de dir CiU? Sincerament, no ho sé pas. Només lamento la debilitat a la qual ara mateix està immersa la coalició. El context és molt dur. La victòria que ara mateix gestiona és enverinada. Cal començar a estendre ponts amb altres formacions. Dependre del PP a Catalunya és el principi de la fi.

Per encarar aquests quatre anys, que seran decisius per a nosaltres, cal començar a replantejar la relació Catalunya-Espanya amb una visió radicalment diferent a la vista fins el moment. Hi ha cert argumentari que ja ha entrat en via morta. S’ha acabat el possibilisme exhibit durant tant de temps. Espanya ja no té cap mena de complex a l’hora de mostrar-nos les urpes, ja siguin de dretes o d’esquerres. Estem més que avisats, no ens volen veure ni en pintura. S’ha acabat això d’una Catalunya catalana.

Votaré CiU, tot i que confesso que em costarà però el paisatge és desolador ara mateix. No ho faré amb masses alegries, sinó per eliminació. Considero que en Duran és un magnífic polític, el millor a Espanya. A Catalunya ens cal algú que aposti per les tesis separatistes. Sense portar-les al punt del ridícul. Amb la desvergonya i el mateix convenciment que ara mateix gasta qualsevol altre polític, defensant el seu nacionalisme espanyolista. Espero que aquests quatre anys seran una magnífica ocasió per obrir els ulls i veure, entre d’altres coses, que no he fet el préssec. Jo i tots nosaltres, és clar.

El socialisme, com exemple

2011-11-07T02:14:00.006+01:00

(Publicat, com és ja costum els dilluns, al Bloc Gran del Sobiranisme)

Tinc una mica la sensació que aquesta campanya passarà sense pena ni glòria. No sé, per exemple, com la poden viure a les Balears ara que una majoria insofrible popular sembla que s’ho ha d’endur tot pel davant –i pel darrera. Però a Catalunya veig que la cosa esta passant amb un to de sordina que tomba d’esquenes. No veig cap mena de passió per enlloc. Ans el contrari. L’única cuca política que belluga fa més pena que altra cosa. La desmobilització és una mal estès.

El socialisme espanyol –això és, també, el PSC- ha estat un dels fracassos més descomunals que ha proporcionat la democràcia espanyola. Ha exhaurit la credibilitat en poc menys de trenta anys d’arrossegar i repetir fins l’extenuació la mateixa mentida, haver promocionat els trepes -encara que indocumentats- i haver foragitat qualsevol bri de clarividència. Només hi queda resistint la grisor absoluta, aquella mena de rata que de ben segur s’ofegaria a les primeres de canvi fora de la vida política.

El progressisme no ha tingut masses manies a l’hora de fer manetes amb qualsevol tipus d’art obscè o la impostura. Tampoc ha gastat massa vergonya per fer-ho més o menys descarat i públic. Tot el que dictava el manual del bon esquerranós, se n’ha anat d’una ventada. El gran públic, de sobte, s’ha trobat contemplant la rebotiga d’una gran comèdia. Que coi és això del socialisme? La bomba atòmica en el camp de les afaitades.

Si us agrada el bon hardcore, us recomano ullar un trosset qualsevol del vídeo -documental, en diu la tropa de campanya... quina barra!-: “Carme Chacon: retrat d’una candidata”. (No cal dir que de l’Antologia de la desvergonya és igualment recomanable el del candidat Montilla) El rampell em va agafar de sobte, així que llegir unes chacones declaracions, on advertia els pobres mortals:"Vivim en un gran teatre, uns quants diem la veritat, i uns altres l’amaguen".

I, és clar, la presentació de l’aital candidata és memorable. Només en els dos primers minuts de “documental” –ha ha ha- ja topem amb les primeres cabrioles que fa la senyora ministra per ajustar el seu perfil al del bon practicant d’esquerres: “Vivíem a Les Corts, però el meu barri a Barcelona és el barri de Sants”. Les Corts no dona la talla per anar a rascar el vot de l’esquerranós de manual. Cal un llogarret de referència amb un segell més popular. Sants li senta de meravella a sa excel·lència. Hi ha, també, la justificació de perquè ningú no li ha vist el pèl en quatre anys per Catalunya –ni per Sants!-, tira d’avis a l’hora de reforçar el seu esperit irreductiblement d’esquerres -amb molt poca vergonya, per cert-. La mare confessa que ja li deia temps ha, que el més difícil en aquesta vida és “ser dona i d’esquerres”. Certament, contemplant-la a ella mateixa, a la seva nena ministrona i l’amiga de Les Corts que farceix la tertúlia, resulta tot un repte creure, com a mínim, el mantra de les esquerres. La Chacon i el tòpic, impossible. I ho he deixat aquí, perquè és evident que la senyora viu en un gran gran teatre.

Mireu si la cosa està perduda, que els socialistes van per Espanya ressuscitant dues velles glòries, dues faraones, que en el seu moment ja ni es van poder suportar mútuament: els camarades Gonzalez i Guerra. Dos dels consumidors més àvids de la insídia, de l’honestedat més que justeta, la barroeria, la fatxenderia i l’anticatalanisme. Dos magnífics exponents de l’Espanya de Puerto Hurraco. Aquest material, que no és apte per a cap mena de reciclatge, és el que ha de fer rebrotar la fe en l’esquerra “nacional”. (Probablement, és gràcies a aquesta mena de púrria que sobrevivim als nostres il·lusos enterradors)

No és el PP que el ha fet una guerra més bruta o acopi de més mèrits. No. Qui ha enfonsat el socialisme ha estat el mateix PSOE. Aquesta és la gran lliçó vital, de la qual el nacionalisme/independentisme n’hauria de prendre bona nota. Tanta insolvència, tard o d’hora, passa factura.

Passa el temps

2011-10-31T04:41:00.003+01:00

Com cada dilluns, nova entrada. És aquesta, al Bloc Gran del Sobiranisme. Molt bona setmana!

Topar amb el de sempre: Espanya

2011-10-24T00:56:00.001+02:00

(Publicat, com és ja costum els dilluns, al Bloc Gran del Sobiranisme)

“Corredors” per a tots
Ningú no m’ha de convèncer de la importància que té l’economia en les nostre vides. Tot el que sigui invertir esforços en garantir un futur econòmicament més viable ho trobo altament recomanable. No sóc cap descregut en aquesta matèria, ans el contrari. Tinc en l’economia posada tota la meva fe. De moment, és l’únic factor que esfondra imperis i que redibuixa fronteres en els mapes polítics.

Entenc, doncs, el cúmul d’energies abocades en això del “corredor mediterrani”. Certament, hauria de significar una infraestructura de primer ordre per al nostres país -i rodalies. És un eix on l’economia ha d’experimentar una revifada notable. El dia que sigui una realitat, és clar. I aquí és on rau el problema.

Una Espanya que frega el model grec de gestió de la cosa pública és qui té la darrera paraula en aquest festival de “corredors” –i “dos huevos duros”- que ha muntat de cara Europa. Es veu d’una hora lluny l’enèsima presa de pèl espanyola que s’està gestant, mentre la nostra classe política fa com si acabéssim de sortir de l’ou. Tanta celebració perquè el traçat del “corredor” mediterrani ja figura en algun dossier funcionarial europeu, és francament excessiva. Sabem que és Espanya qui ha de prendre les decisions finals. En l’Europa dels Estats -la dels grisos funcionaris-, Catalunya té ben poc a celebrar. Sinó, temps al temps.

Canviar de discurs o canviar de psicòleg
Deia ahir en Nicolas Sarkozy, en aparició conjunta amb la cancellera alemanya Angela Merkel, que Espanya ja no és a la primera línia de la crisi. Això és gràcies als enormes esforços que ha fet el govern d’en ZP i a l’alt sentit de responsabilitat mostrat per l’oposició, encarnada pel Sr. Rajoy. Reflecteixo sempre el parer del mandatari francès, que consti.

En aquesta percepció de l’assumpte, CiU queda missing en combat. Probablement és la formació que ha evitat fer descarrilar l’euro, perquè salvar Espanya en determinats moments volia dir això precisament. I la medalla se l’endu en Rajoy, que per arribar a la Moncloa hagués fet saltar la moneda europea i el que fes falta!

Aquesta és l’Europa dels Estats, un club on no hi té cabuda res que no sigui carcanada estatal. En Duran ja pot anar presumint d’europeisme, d’alt sentit d’Estat, d’anar de sacrifici en sacrifici per apuntalar Espanya. Obtindrà com a resposta el buit més cruel que li pot obsequiar la política.

Som davant d’un moment històric, que reclama un tombant en el discurs. Després de trenta anys d’experiència ja no es pot exhibir la vella cançoneta de ser “decisius a Madrid”. Ha d’haver algun missatge nou, renovat, i molt en sintonia als nous temps.

La política catalana a Espanya mostra un resultat desolador. Han fracassat estrepitosament els socialistes –recordeu la darrera presa de pèl monumental que fou allò del “gobierno amigo”?-, són un fracàs –o estafa- encara més espectacular els escolanets del PP que corren per aquí i és una història condemnada a l’abisme intentar alguna versió més degenerada del “peix al cove”. O apuntem més amunt, benvolgut Duran, o anem directes al psicòleg a veure què aconsella un professional de cara a marcar paquet realment.

La llana de la indignació

2011-10-17T11:10:00.002+02:00

Ja es pot llegir el nou post, a l Bloc Gran del Sobiranisme. Com cada dilluns. És aquest.

Bona setmana!

Espanya porta les de guanyar

2011-10-10T00:34:00.002+02:00

(Publicat, com és ja costum els dilluns, al Bloc Gran del Sobiranisme)

La política catalana corre el perill d’acabar resultant poc més que una oferta a exhibir dins el repertori de Port Aventura. Molt de soroll, molt de foc d’encenalls, molta comèdia i a l’hora de la veritat grates una mica i només hi trobes cartró pedra.

Hi ha escenes, com aquesta de les pagues extres dels funcionaris, que són ben bé d’òpera bufa. O aquella altra, consistent en retallar la dels membres del govern. Tot això ens situa en una divisió nacional insultantment “low cost”. Certament, la crisi fa estralls. Ara s’ho endu tot per endavant. Però no és motiu suficient com per donar corda a un estil “xavista” a la catalana. Retallem sous o replantegem el sistema? Senyories, vostès mateixos.

En aquest marc insofriblement de política-fireta ha estat notícia el retrobament entre la colla reagrupada i la nova (?) ERC. I com era més que previsible, SI encara no ha vist la llum.

Hem assistit, també, a escenes nogensmenys espelusnants. Hem descobert un Duran i Lleida tocant els bongos. Sabíem que tocava moltes altres tecles, però això de la percussió ha estat una troballa. Clar què, en campanya, qualsevol numeret esdevé factible.

La que s’acosta està més que decidida. Com ja és costum, des que Espanya va reintroduir formalment el sistema democràtic en els afers de la política. Però cada cop que n’arriba una de nova, Catalunya està una mica més defenestrada. Això és en part culpa d’aquest sistema, on les majories espanyolistes tenen sempre les de guanyar -i tota la resta només pot exercir el paper de florero-.

Però no hem d’oblidar tampoc l’ínfim sentit d’estat que han mostrat les forces catalanes, a l’hora de plantejar propostes que condueixin a reforçar el tremp del país. L’actual feblesa política nostra és en bona mesura provocada per una actuació entesa en clau de partit i, per tant, en benefici estrictament d’Espanya i el seu espanyolisme.

En comptes de promoure coalicions de vol rasant, potser seria hora de pensar en propostes bastant més transversals. Faria bastant més de goig descobrir que els nostres polítics, a més de tocar-se els bongos, comencen a treballar per construir espais de trobada molt més amples i en clau radicalment catalana.

No serveix de res, absolutament de res, ser el polític més ben valorat d’Espanya o refer els ponts amb una grapada d’ex camarades de partit. Davant l’ofensiva anticatalana que impepinablement vindrà després del ball electoral, el que s’hauria de trobar l’espanyolisme -de dretes en sintonia amb el d’esquerres- és amb una Catalunya reforçada portes endins.

Tots aquest numerets de política ficció ens els acabarem menjant amb patates. No s’hi valdrà ja tornar a expel•lir els retrets de sempre. Cada cop que venen eleccions espanyoles les encarem amb una posició de debilitat més gran. I ho serà més un cop hi hagi nou govern, perquè allò que som incapaços de fer a Catalunya, l’espanyolisme ho té claríssim. Gràcies a tanta frivolitat política no ens quedarà ni l’aigua.

En motiu de retallar

2011-10-03T01:13:00.004+02:00

(Publicat, com és ja costum els dilluns, al Bloc Gran del Sobiranisme)

La notícia de les retallades s’està convertint en el tema estrella d’aquesta legislatura. Mentre no comenci la traca del pacte fiscal, hi ha poques altres coses de més volada que l’afany per reduir els números vermells d’un sistema que torna inviable.

Què ha passat per arribar a tals altes cotes de misèria? Se’n poden dir moltes de coses, de més o menys afortunades. Es pot carregar contra tal o qual teoria econòmica. Contra la classe política en pes. Contra l’etern enemic, Espanya. Contra la gran banca i el capitalisme salvatge. Contra tantes i tantes coses, que en darrer terme són la cançoneta filfa de sempre, hi hagi o no hi hagi crisi galopant a l’horitzó. Hom pot, fins i tot, experimentar la temptació de pujar al carro de la indignació.

Però són poques les veus que apel•len, a més, a la responsabilitat imputable directament al conjunt. Aquesta ciutadania que era la receptora d’un conte de fades, així que ha tingut oportunitat, ha actuat amb la mateixa infàmia que només era pròpia de les classes riques. Hem anat esbombant no sé quants d’altres clixés i així poder amagar les males conductes individuals que posaven en perill tot aquest miracle anomenat estat del benestar.

A mi em fan molta gràcia aquells que clamen contra l’especulació i l’avarícia dels banquers. Coi, la bombolla immobiliària només la van inflar caixes i bancs? No. Ha pesat –i molt- el paper del ciutadà “normal”, que quan posava a la venda una propietat immobiliària en volia treure el màxim. Aspirava -com qualsevol altre especulador-cobrar a preu d’or el que en realitat no era més que una vulgar tifeta. Ara, el rang de dolent ja està tòpicament assignat: poderosos, banquers, capitalistes i altra mena de salvatges, com ara els americans. I així, el ciutadà “normal” pot anar fent la viu-viu amb la consciència més que tranquil•la i sense passar cap escorcoll.

Les retallades en el camp de la sanitat pateixen del mateix mal. No apunten a l’abús fet pel conjunt, que ha dut el sistema directe cap el col•lapse. Els uns perquè no posen límits al servei, a més de prescriure proves inútils o medicaments a pacients, als quals en realitat només correspondria engegar a Mart. Els altres per forçar la relació metge-pacient a partir de la fal•làcia que és el ciutadà “normal” qui paga tota la festa a través dels impostos. En comptes de vetllar per fer-lo sostenible, durant molt de temps la ciutadania ha tractat el recurs amb ben pocs miraments i molta exigència. Per exemple, no hi ha casa en el nostre país –i en el veí- que el calaix dels medicaments no estigui a vessar. O el poc cas que hom dispensa al dictat d’un metge, probablement perquè obtenir-lo “no costa res”. És més, pel ciutadà “normal” ja és un clàssic discutir el parer mèdic!. Aquest “fenomen” sol, té un cost ocult de dimensions galàctiques. El resultat és que surt caríssima l’actitud bufa –i poc honesta- del conjunt que conformen receptors i dispensadors del sistema.

Aquest comportament tan miserable -des d’un punt de vista col•lectiu- és molt perillós. Carregar el mort a tercers és la via fàcil per justificar l’injustificable. L’absència de crítica o de rigor individual pel que respecta a tot allò que és públic, demostra la incapacitat per fer viable qualsevol projecte ambiciós de país.

Necessitem lideratges polítics forts, en moments difícils com els presents. Però el lideratge és un guió dirigit des d’una elit. No serveix de res si, després, el conjunt actua de forma poc honesta, creient que gaudeix d’una impunitat a prova de bombes. Cosa altament incerta. I aquí només vull apuntar cap el que és una evidència: com més sostingudament amaguem el cap sota l’ala, més trigarem a convertir qualsevol somni en realitat.

Catalunya i... ooolè!

2011-09-26T00:45:00.001+02:00

(Publicat, com és ja costum els dilluns, al Bloc Gran del Sobiranisme)

A partir d’avui comença una Catalunya lliure de curses de braus. Una de les fites més grans que ha aconseguit aquest país per posar a lloc un dels clixés més refotudament espanyols. Qui vulgui curses de braus, que se’n vagi a l’estranger. Ara només queda engegar a Mart tota la iconografia que encara ronda per les botigues txusqueres de souvenirs. Les manoles amb farbalans i els braus -que al final acaben damunt d’algun televisor- han de ser definitivament extirpats del nostre imaginari col•lectiu. Si ens hem de presentar al món, que sigui amb Gaudí o Dalí o amb la barretina i el porró. Tenim mil collonades amb denominació d’origen, abans que haver de recórrer a qualsevol forma de producte espanyolista. Hi ha carcamalada que pugui superar un objecte amb els colors blaugranes? Qui vulgui segons quina meravella, que se’n vagi a l’estranger.

Els braus, doncs, estan de sort a casa nostra. Els ha tocat certament la grossa. Però en aquest tràmit, a més, ens hem trobat amb escenes d’histèria espanyolista, que mai hagués pogut imaginar. Posats a haver de suportar tanta caspa espanyolista per decret, he de reconèixer que he rigut molt veient les lectures que alguns prohoms de la causa pàtria han vist en tot aquest afer.

Començant pels mateixos “toreros” -carn de perfecte analfabet-, que han fet declaracions d’una lucidesa inhabitual. Serafín Marín, per exemple, ahir afirmà: “tenemos(?) un sector independentista que está gobernando y no quiere símbolos españoles”

Aquest tros de soca ni deu saber que tot això és fruit d’una iniciativa popular, engegada per un ciutadà argentí resident a Barcelona. Vull dir que ben probablement si una mà tacada de nacionalisme català hi hagués portat la iniciativa, de ben segur que de seguida en sortiria una altra, encara més nacionalista –i més progre- que hagués fet mans i mànigues per avortar l’operació. Ni aquest torero ni tota la caterva de –suposats- periodistes, polítics, opinadors professionals, liberals de vol rasant, altres impostors i quasi profetes, no volen saber res d’aquell argentí que un dia va ser presa del rampell animalista. Aquesta prohibició els proporciona cobertura per embestir altre cop contra tot allò que es mou en forma quatribarrada. Talment com un bou, així que veu el primer capot rosat, perden el món de vista.

Un país que maltracta els animals i d’això en fa espectacle és un país anormal. Tot el lirisme abocat en la defensa d’aital festa em sembla lamentable. Me’n refot bastant si empelta o no amb cap tradició genuïnament catalana. Avui trobar el gaudi a base de maltractar cap bèstia em sembla del tot censurable. Mil anys d’història ens han de servir per alguna cosa més que substituir els parracs dels nostres predecessors pels coi d’Iphone. L’oci, amb mil anys, també ha experimentat una gran varietat de formes i escales. Així com se li suposa a la sensibilitat humana.

Aquells pro-taurins que avui lamenteu la decisió del Parlament, podeu trobar gran consol llegint les cròniques de l’ABC, La Razón o escoltant Intereconomia. Unes quantes racions d’aquest xarop d’estopa i estic segur que aviat vindreu a les meves. Només per això, ja valia la pena haver prescindit de les “corrides”. Llàstima de no haver-ho sospitat molt abans. Muuuuu!!!

Classes d’idiota

2011-09-19T01:49:00.002+02:00

(Publicat, com és ja costum els dilluns, al Bloc Gran del Sobiranisme)

Passa que l’idiota és vostè
La setmana passada era moment de celebració patriòtica. En comptes d’això, vam arribar a escoltar una de les declaracions més desafortunades que s’han fet en nom de l’independentisme. Titllar d’idiota a la bossa més gran de separatisme que corre per aquest país és una magnífica forma d’enfonsar la causa. En comptes d’abundar en l’autocrítica per tal de veure com es poden millorar uns resultats prou desastrosos, la recepta emprada és la fàcil –i molt espanyola, per cert-: empastifar els altres. Ara, jo dubto que tal pensada doni masses rèdits. Es poden ser moltes coses, però no tan suficientment idiota com per decidir votar a qui directament t’insulta. Tant malament encara no estem.

Passa que vostè no té un pèl d’idiota
Aquest cap de setmana Esquerra ha triat nou president. En Junqueras ha aconseguit sortir escollit president amb un suport majoritari del seu partit, així com el seu candidat a les espanyoles, que ha doblat a l’altre aspirant, un exemplar de la vella guàrdia.

En Junqueras gasta bastant més d’intel•ligència com per suposar idiota tothom que decideix no votar-lo. Deia ell: “en la vigília de la victòria haurem de tenir la ma estesa”. Difícilment una ocurrència com aquesta pot ser compatible amb la de l’insult gratuït.

Aquest home pot fer una gran feina, perquè mentalment no està subjecte al jou clàssic del sectarisme. Té una visió més lúcida del que estem acostumats a veure en l’independentisme oficialitzat. Pocs són els excessos que se li coneixen, per no dir cap. Molta és la capacitat demostrada per construir ponts amb l’objectiu de sumar per la causa que defensa, que també és la nostra. Aquest estil de fer política fa temps que una majoria l’espera.

Passa que aquests tampoc han fet l’idiota. De moment.
Hi ha la gran bossa de vot independentista dipositada a CiU que espera el seu moment. Això és: trobar la versió política que posi per davant els interessos de país a els ideològics o els de partit. En teoria això hauria de ser el fonament on reposés tota la teoria independentista d’una formació que se’n declari com a tal.

A l’hora de la veritat no es pas així. Hem assistit a molta efervescència separatista, a molta cridòria i ha poca traducció política de tot aquest enrenou. Per això CiU s’acaba lucrant d’un vot que en realitat no el mereix. Però la coherència del seu discurs fa que molta gent es decanti per ells abans que fer-ho per una altra opció desacomplexadament independentista.

Podria ser que la victòria que ara mateix li toca gestionar a la federació nacionalista (una conjuntura rematadament desastrosa, un PP abrasiu i amb efectes devastadors i el canvi de rumb que sembla iniciar ERC amb en Junqueras) li surti molt cara. Pocs seràn els avenços que experimentarem com a país i, en canvi, el nivell de frustració nacional sembla disparar-se fins a quotes impensables. És justament en aquesta retorçada combinatòria que auguro un bon futur al recentment escollit president d’ERC.

Els uns que no saben fer res més que l’idiota. Els altres que juguen amb foc, sense tenir massa clar que tant el cove com el peix se n’han anat a fer punyetes. Conclusió: totes li ponen a en Junqueres, hores d’ara.

Tragèdia de l'11S: Badalona

2011-09-11T23:21:00.004+02:00

(Publicat, com és ja costum els dilluns, al Bloc Gran del Sobiranisme)

(Nombre d’habitants, segons dades del 2010:
Barcelona: 1 619 337. Tarragona: 134 737. Lleida: 137 387. Girona: 96 236.
L’Hospitalet: 258 642. Badalona: 218 886. Sabadell: 207 338. Terrassa: 212 724. Mataró: 122 905)

A mi el tema “Badalona” em fa més por que una pedregada. No per mor de l’alcalde que avui hi tenen, sinó per la mena de reacció que ha provocat. Aquesta no és una ciutat qualsevol de Catalunya, sinó la tercera quant a població. Demogràficament parlant –i amb tot el respecte-, Tarragona, Lleida o Girona al seu costat fan riure, tot i lluir la condició de “capital de província”. Badalona quasi les duplica amb escreix. Passa que és tan a tocar de Barcelona que tot el seu brogir sempre resta esmorteït. Qualsevol comparació amb Barcelona no aguanta. Però el de Badalona no és un assumpte menor.

Ens hem entrampat i escalfat amb afers molt greus, en aquests darrers dies. Una cosa és la democràcia que ens dispensa Espanya als catalans: Estatut, Finançament, Immersió lingüística. Una de ben diferent és la que resulta fruit d’unes eleccions, de forma neta i justa i que s’esdevé dins el país. En un cas i altre, hem de descobrir que podem fer cap en el mateix atzucac? Ens pot fer el mateix mal allò que ens arriba de dins o de fora?

El PP a Catalunya és una formació que es troba en vies d’expansió. D’una banda, beu directament de les fonts socialistes (d’on brolla de tot menys aigua clara. No oblidem que és al PSOE català on va veure la llum aquesta cosa dels Ciutadanos). D’altra banda, els populars comencen a tenir una visibilitat mai vista a Catalunya, perquè han esdevingut formació de govern.

I aquí, una part de la “culpa” la hi podem donar a la victòria de CiU, que tot i ser gran és, a més, prou insuficient. Tant com per haver de dependre de tercers. Però una altra part d’aquesta “culpa” prové de la resta de partits, d’aquells que en major o menor grau es declaren “catalanistes”. La seva visió de la política, que prima l’eix ideològic per damunt el nacional, converteix qualsevol petit escull en una vertadera muntanya. CiU arriba per eliminació als braços del nacionalisme espanyol. Tornem, doncs, a quedar-nos políticament molt tocats, sobretot davant Espanya.

Ancorar CiU cap al PP és d’una inconsistència moral difícil de justificar. I de pair. Aquí, repeteixo, hi prendrem mal tots: els qui volem la independència, els qui volem avançar cap a cotes més altes d’autogovern, els qui volem respostes contundents davant cadascun dels atacs a la nostra dignitat, els qui volem viure en una democràcia oxigenada, els qui tenim ambició sana de prosperar sense haver de pidolar allò que, d’altra banda, és nostre. CiU amb l’únic i enverinat recolzament del PP va camí del desastre, que anirà més enllà del seu compte particular de resultats. Si CiU fracassa en aquesta legislatura, viurem un rebrot de l’espanyolisme dur com mai hem tastat. Un PP en ascens a casa nostra garanteix el principi de la fi de Catalunya, com a realitat nacional. Una entesa a la basca només és qüestió d’aritmètica política. Res a veure amb aquestes palles mentals que es fot l’esquerra catalana i de progrés (!?), que només ha servit per marcar gols en pròpia porta.

Ahir el PP va decidir -perquè pot- esborrar qualsevol acte oficial d’afirmació nacional catalana, el dia 11 de setembre (a veure, per exemple, què passarà amb el dia de la Raza!) i en la tercera ciutat més important del país. El tema no és menor i en funció de la lectura que en fem tots plegats hi haurà motius per pensar en que tot és possible o, ben al contrari, que amb en Barrera va morir quelcom més que un ex president. Em demano si sabrem estar a l’alçada de les circumstàncies, ara que encara som a temps de poder fer grans revolucions i ara que el vent bufa al nostre favor. És per això que avui encara goso cridar convençudament: “Visca Catalunya Lliure!” Per què ho crec possible. I per què només depèn de nosaltres.

Després de trenta anys

2011-09-05T01:41:00.002+02:00

(Publicat, com és ja costum els dilluns, al Bloc Gran del Sobiranisme)

Setmana marcada per dos fets: la reforma de la constitució i l'auto del TSJC que insta a la Generalitat a incloure el castellà com a llengua vehicular a les aules.

Sobre la reformeta, hi ha dues coses que em semblen remarcables. La primera és que després de trenta anys d’anar marejant la perdiu espanyola, de bramar que era entre sagrada i reconsagrada, a l’hora de la veritat ha resultat que només cal fer espetegar els dits i la Constitució dels espanyols entra en procés de reforma. Això sí, en absència de referèndum no fos cas que un excés de democràcia pogués capgirar el resultat desitjat. Però no tothom té la capacitat d’engegar el procés. Han estat la Sra. Merkel i el Banc Central Europeu els que han donat l’ordre, cosa que em fa pensar en quina mena de filfa s’ha convertit la “sobirania” espanyola. Calia un gest contundent de cara aconseguir la confiança dels mercats. És a dir, d’aquells que tenen a bé subvencionar aital sobirania. El que abans era feina dels tancs ara és patrimoni de l’economia. Les guerres ja no s’estilen. Ara és l’economia la que fa saltar les fronteres dels Estats i permet la lliure circulació d’homes –i de capitals!-.

És per això que hem de començar a tenir més present la qüestió econòmica a l’hora de plantejar la separació, on sigui. Els drets trepitjats, l’incompliment de la llei, el dèficit democràtic que es respira a Espanya, tot això i més, és una causa que en el millor dels casos acaba impecablement arxivada. En canvi, el plantejament d’una Espanya esmicolada en ares de garantir una autosuficiència econòmica és tota una altra cosa. L’Estat espanyol li costa una fortuna a Europa!. Ben explicat a la Merkel, el tema pot acabar amb un nou espetec de dits. Deixem-nos, doncs, de fer el ploramiques i aprofitem la feblesa moral, material i política d’Espanya. Ara el vent bufa en favor nostre.

La segona cosa destacable en vistes de com s’ha ventilat aquest afer és el paper fet per en Duran. Tot i seguint pensant que és el millor polític que ara mateix campa per Las Cortes Generales, li cal una revisió a fons del seu paper a Madrid.

Després de certificar com ha anat tot plegat, resulta una mica grotesc això de descobrir que els espanyols han deixat de banda Catalunya i que s’ha trencat l’esperit constitucional del 78. Hi ha algú, hores d’ara, que sospiti això o una majoria aclaparadora n’estava ja més que convençuda?

Fa dies que les tàctiques i tactiquetes s’han vist desbordades. Ha passat massa temps com per creure que la negociació, el pacte, la lleialtat institicional i financera, són valors respectats a parts iguales, quan parlem d’Espanya i Catalunya. Els fets s’entesten a dir tot el contrari. Espanya pateix tal dèficit democràtic que ha ensorrat qualsevol bri de credibilitat. Si ho saben a Alemanya, aquí ja n’hauríem d’estar de tornada. El Sr. Duran i tot aquests tripijocs propis d’una intensa però inútil vida cortesana comencen a resultar fruit del passat més que objecte de futur.

Hem apurat tota la combinatòria política possible. Han passat trenta anys, amb la consegüent experiència, i ens hem quedat amb bastant més que un pam de nassos. El peix al cove és un recurs que ha quedat totalment desballestat per la força dels fets. Després de la lliçó magistral que l’Estat va aplicar-nos en motiu de l’Estatut, calia haver tret conclusions sobre el què pot donar de sí la condició d’espanyola per a Catalunya. És hora de començar a repensar el discurs i la tàctica. Trenta anys no passen de franc ni per tot un senyor Duran.

Dessmond http://dessmond.blogspot.com/

No solament ERC està de dol

2011-08-29T01:04:00.004+02:00

(Publicat, com és ja costum els dilluns, al Bloc Gran del Sobiranisme)

Aquest agost ha estat horrible. Va començar amb el traspàs inesperat del pare d’un molt bon amic meu. Després va venir la mort sobtada del poeta Bartomeu Fiol. Ara és el torn del M.H. Sr. Heribert Barrera i d’en Josep-Joan Rosselló. Confesso sentir-me desolat.

Fa temps que vam posar en marxa el Grup Hayek. L’objectiu marcat era el d’aplegar la gent que tingués per damunt de tot una visió del món en clau liberal, no solament en l’aspecte econòmic. Això ens dugué la sorpresa agradable de congregar molt material humà al voltant nostre que pul•lulava orfe per la vida i que pensava que era el seu un cas únic i aïllat. Però el pelatge dels impulsors ens va dur a convidar el M.H. Sr. Heribert Barrera, en el moment en què se li practicava un linxament miserable des dels mitjans, perquè havia aparegut un llibre on segons deia la progressia i l’espanyolisme del moment –ves per on, un matrimoni que encara funciona de mil meravelles!- que l’home havia fet unes declaracions entre xenòfobes, terroristes i un llarg etc. miserable que només l’espanyolisme i la progressia d’aquest país saben arribar a identificar. La cosa va ser tan sonada, que fins i tot “l’aparell” del seu partit li va fer un buit igualment de miserable. (Ha d’estar molt tocat ideològicament un partit per no saber defensar un personatge com el M.H. Sr. Barrera!). La trobada va ser tan entranyable que en va venir una segona i, després, a iniciativa de l’esmentat Grup vam lograr que la Fundació Catalunya Oberta li dediqués un merescut homenatge lliure de polítics en actiu. (Deixo aquí aquest enllaç de la crònica de l’acte, que pot excitar a més d’un només llegint el titular: http://www.hayek.cat/modules.php?name=news&idnew=101&idissue=31) Vist cap on ha derivat la política en aquest país, estic encara més orgullós d’haver-me embrancat en coses semblants, tot i que això tingués el seu cost pel Grup. Però la gent que se sent nacionalista, ha de respondre desacomplexadament davant l’atac cap una figura com la que és el M.H. Sr. Barrera. Ha de deixar ben clar: aquest home, és dels nostres. Ni prudències, ni ambigüitats. El M.H.Sr. Barrera és dels meus. Amb respecte i reverència, perquè és, a més, un mestre. (A.C.S.)

Ara farà aproximadament un any, vaig escriure aquest post: http://blocgran.cat/?p=2730. Volia compartir amb tothom l’alegria d’haver topat amb un personatge com en Josep-Joan Rosselló. No és cosa fàcil ni habitual, sobretot si parlem de Mallorca. Era militant d'ERC i un periodista en el sentit més ple i que ara rarament hom pot trobar-ne d’aquesta fusta. Això el duia a cercar i vetllar per l’objectivitat i a formular respostes deixant de banda l’opinió personal tot i què, evidentment, també en tenia. Vam compartir una llarga tarda d’estiu l’agost passat i que he recordat repetidament durant tot un any, esperant-ne una de nova. Havíem deixat la porta oberta a una multitud de personatges que ell va suggerir i que jo volia començar posar fil a l’agulla per tal de poder trobar-los. Volia comptar amb ell amb un projecte per fer a Mallorca, de caire eminentment polític. La seva opinió decantaria moltes coses cap una banda o altra. Tenia preparat un llarg guió per aquesta segona trobada mallorquina. Però avui –és diumenge el moment en que escric aquestes ratlles- m’han fet saber el traspàs d’en Josep-Joan. M’he quedat amb una pesantor a l’esperit difícil de descriure. Una tristor infinita. Hòstia, és que no hi ha dret! Quan la setmana passada deia referint-me a ell –molt innocentment- que quedaven més dies que llonganisses, ho deia ben convençudament. Res no em feia pensar en aquest fatal desenllaç. Així és què, Josep-Joan, siguis on siguis queda pendent la trobada. No tinc pressa i espero que en fer-ho pugui donar-te la notícia que finalment vam aconseguir l’objectiu comú, la independència. (A.C.S.)

Fent balanç de l’estiu

2011-08-22T00:42:00.001+02:00

(Publicat, com és ja costum els dilluns, al Bloc Gran del Sobiranisme)

Començo a veure-li la cua a l’estiu. El final de les vacances, vull dir. Se m’ha fet curt. Massa i tot. El temps passa volant i la genialitat consisteix en saber treure-li tot el suc, en cada instant. El temps no torna ni es recicla. Ni s’acumula. El temps passa volant i me n’adono de tot el que tenia previst fer i que encara no he pogut ni començar a fer. Sospito que hi ha alguna cosa que falla estrepitosament.

Tal i com apuntava en David Morgades, estem encarant una renovació del blog, que portarà molta feina, però que s’ho ben mereix. Aquest estiu serveix per anar traient punta al projecte. Estem acabant de parlar amb els nous col•laboradors, fent les “pràctiques” de publicació, escoltant opinions crítiques... volem fer un salt qualitatiu necessari i molt ambiciós.

He pogut, també, fer trobades discretes, per mirar d’informar-me sobre el pols polític de Mallorca. Afortunadament, els contactes han estat de primer nivell i és potser això el que em genera més calfreds. La fotografia que m’enduré de Les Balears no és precisament optimista. El mal que genera l’absència d’una força política autòctona a Mallorca és terrible i jo diria que és insostenible. Aquesta absència perllongada en el temps té un cost, que dubto jo sigui reversible. A València el drama està servit. I a Mallorca ara ja s’està cuinant. I els catalans del Principat seguim el curs d’aquests països amb ulls de lluç congelat.

Reconec que per ponderar millor l’opinió em falta trobar-me amb en Josep-Joan Rosselló, col•laborador del blog els diumenges. Malauradament, fa dies que ja em va posar en sobre avís dient-me que la seva salut no passava per un bon moment. De fet aquest estiu ha quedat hostatjat a l’habitació 463 de Son Llàtzer, al departament d’oncologia. Via Facebook vaig veient que s’ha agafat l’estada amb prou humor. Em sabrà greu no haver-lo pogut saludar, però el primer és el primer. Ens queden més dies que llonganisses! L’opinió d’en Rosselló és important per comprendre moltes coses, fets, personatges illencs. Fa un esforç enorme per tal de parlar amb el màxim d’objectivitat, cosa que agraeixo infinitament. Una conversa amb ell pot significar anys de recerca d’informació, si ho fas per compte propi. Des d’aquí li vull desitjar el millor i que no tingui pressa per recuperar-se. El temps que calgui, però ben fet. Nosaltres també l’esperarem.

He pogut quedar altre cop amb el professor Bibiloni, home de referència obligada a Mallorca. Hem parlat de gallines, de figueres. Hem passejat pel camp, en un tros on no hi arriba cap altra ànima que la de les bestioletes en el seu estat més silvestre. He passat una magnífica estona, sense gairebé ni adonar-me’n.

Dissabte vaig parlar abastament de les retallades, amb un català. En sap i molt, perquè és el gerent d’un dels hospitals de referència a Barcelona. Construeix la seva crítica en el sentit que no aprofitem el moment per tal de deixar el país en millors condicions, a base de fer intervencions estratègiques més que de retallada pressupostària literal. Posa exemples que deixen entreveure un extens saber en la matèria. L’únic que lamento és que finalment l’home tingui raó. Estem perdent una gran oportunitat per canviar el rumb de la nostra sanitat. Tancar quiròfans, eliminar llits, acomiadar gent, és ajornar el problema, més que resoldre’l. Això ho arribo a comprendre fins i tot jo. Però en el fons, el seu lament és de més gran abast: es respira en l’ambient una manca de lideratge polític que tomba d’esquena. I aquest, efectivament, és el gran problema.

I mentre, el temps passa, corre, implacable. Resten, encara, grans coses per fer. No podem aturar-nos ni un moment. Jo començo a veure-li la cua a l’estiu, però m’agradaria més veure com apunta el nas d’una Catalunya sobirana. Començo a impacientar-me quan no veig cap traça del rostre que hauria de fer el país tocat per molta més ambició nacional, perquè també pot voler dir que el temps ja ens ha passat. O no, i que hem de seguir, també, impertorbablement al peu del mateix canó.

Dessmond http://dessmond.blogspot.com

Bartomeu Fiol (A.C.S.) i el meu sentit condol a en Myblueflame

2011-08-15T00:24:00.007+02:00

(Publicat, com és ja costum els dilluns, al Bloc Gran del Sobiranisme)

Dilluns passat va morir sobtadament el poeta Bartomeu Fiol. Dijous se celebrà el funeral, a l’església de Santa Creu (al carrer de Sant Llorenç, 4) de Palma. Aquest autor es caracteritza en primer lloc per ser un gran desconegut a casa seva. Després, per la qualitat i el segell de l’obra que ens llega per sempre més.

Vaig tenir la fortuna de conèixer aquest home gràcies a la decidida intervenció d’en Myblueflame (*). Ens vam veure en un parell d’ocasions, a Barcelona. Em va semblar un exemplar fora del circuït per on solen deambular la major part de lletraferits. Més senyor culte que poeta. O, com a mínim, he de dir que encaixa difícilment amb el clixé que jo tinc per ubicar el fonem humà corresponent a poeta.

Va treballar en el sector turístic, va intentar alguna -desastrosa- aventura empresarial compromesa amb la seva/nostra cultura, va fer de president de l’OCB i la Universitat de les Illes Balears tenia previst investir-lo Doctor Honoris a l’inici del curs vinent. Recomano vivament aquest enllaç per tal de comprendre molt millor el personatge.

Poc abans d’aterrar per Mallorca en Myblueflame em va fer saber que el poeta mallorquí li havia tramés un document excepcional: una carta original d’en J.V. Foix. No cal dir que en Myblueflame estava pletòric. Pel tresor rebut inesperadament, és clar, i perquè això deixava palesa l’estima que hi havia entre tots dos. Jo de seguida vaig pensar: en Fiol sap que li ronda la mort. Hi ha certa mena de gestos que l’esperit només els deixa fer quan comença a preparar l’enlairada definitiva. Ara, m’ho vaig guardar per a mi, per no aigualir la felicitat de l’altre. Des de feia molt i molt temps que pràcticament cada setmana hi havia correspondència voluminosa, entre ells dos. O sia que sospito que havia de ser pràcticament a diari el tracte dispensat via correu electrònic.

Vaig optar per assistir al funeral. Vaig pensar que en MyBlueFlame agrairia tenir el recordatori del comiat. Així és que hi vaig anar amb la meva dona, ben prest, per caçar-ne un parell. Vam arribar que l’església encara no era oberta. Vam voltar i vaig veure un grup reduït de tres personatges que en una terrassa d’un bar carregaven alegrement contra en Damià Pons. Després vam tenir la mala sort que aquests mateixos s’asseguessin just al banc rere nostre, un cop començada la cerimònia. Així que van entrar van començar a parlar prou malament del traspassat. Després li va tocar el rebre a algú altre que no conec i van continuar la cremada amb l’actual president de l’Obra Cultural Balear, al qual van tractar d’analfabet. L’endemà vaig cercar la premsa, perquè aquesta colla de la cultureta va ser repetidament retratada pels fotògrafs. La meva sorpresa fou descobrir que tant ells com el mateix Fiol o l’escarnit Damià Pons tenen en comú que són –eren- col·laboradors del Diari de Balears. És a dir, són bastant més fills de puta del que poden semblar a primera vista.

Afortunadament no hi va assistir cap autoritat oficial. El que hi ha en l’actual PP Baleàric, començant pel mateix president de “sa comunidad”, són a anys llum del que parla o pensava en Fiol. Talment, com vertaders extraterrestres. Però el realment lamentable és haver de veure la mesquineria amb la qual es mou la nostra “cultureta” per Mallorca. Només amb això, queda clar el fil comú que hi ha amb els catalans principatins. És ben sabut que quan ens ho proposem no hi ha ningú que ens guanyi en filldeputisme patriòtic. Així, fins el dia de la nostra mort.

Dessmond http://dessmond.blogspot.com/

(*) En Myblueflame fou un col·laborador impagable que va participar en l’AbsolutMas. Va assumir l’apartat de cultura que ell mateix va batejar com a “Notes extraviades”. Ens va descobrir material inèdit dels pesos pesants de la nostra literatura. Però allò no fou més que una ridícula punta d’iceberg d’un tresor que abasta rigorosament l’àmbit dels països de parla catalana.

Sempre ens quedarà Banyalbufar

2011-08-07T23:49:00.007+02:00

(Publicat, com és ja costum els dilluns, al Bloc Gran del Sobiranisme)

L’estiu aplaca els ànims, en més d’un sentit. Essent per Mallorca, reconec que la vida discorre de forma ben diferent. Sembla més possible. Al ritme d’una gran calorada canta algun insecte, amagat. Ronda el falcó a un grup de coloms i els helicòpters vetllen altres assumptes des del cel. Fins i tot els núvols deambulen, lleugers, amb una esma prou serena.

La setmana passada vaig ser a Banyalbufar. És un llogarret únic, quasi perfecte. El seu paisatge va molt marcat per les grans marjades que fan possible el conreu de la terra en cotes impensables. L’agricultura gaudeix d’unes excel•lents vistes, que llinden amb la mar. Banyalbufar és un enclavament únic, jo diria gairebé perfecte.

Mentre a l’illa la difunta Unió Mallorquina no ressuscitava de les seves cendres, a Banyalbufar han passat de majoria relativa a absoluta. Uns resultats contundents. La resta de forces han quedat entre la marginalitat i la defenestració. Això és, respectivament, el PP i qualsevol intent esquerranós. El que deia, freguen la perfecció.

El seu alcalde és un tipus afable, que no es deixa temptar per les modes. Ni les polítiques. Això ha permès al govern municipal viure segons les seves possibilitats i ara arrenca una nova legislatura sense les penúries econòmiques que fan vessar tantes llàgrimes de cocodril a la majoria de politicastres. Mentre a d’altres llocs –bé, per arreu!- qualsevol alcalde volia sorprendre la ciutadania amb alguna obra faraònica, democràtica, ja sigui en forma de poliesportiu, ludoteca o altra collonada amb vocació de deixar empremta pels segles dels segles, a Banyalbufar no van voler entrar en aquesta mena de disputes.

Aquest sentit del rigor el duu, a més, a elaborar un camallot únic. Una autèntica delícia, que provoca l’admiració més o menys explícita. Més o menys educada: “hòstia, t’ha sortit de puta mare”. Jo ho hagués dit d’una altra forma, potser. Però efectivament és així. També l’home ens obsequia amb un peixet fregit, sàviament executat, porc a la mostassa, bacallà amb samfaina, croquetes de carabassó o pollastre de l’àvia. Un devessall de goig, servit a la fresca, perfumada per abundoses mates d’herbasana i regat amb malvasia autòctona, altres vinets i cava per rematar.

Mentre el sopar discorre animat, treno conversa amb un dels regidors. Pregunto sobre política local i nacional. Procuro no abundar en l’estat en el qual hagi pogut quedar el partit, ara batejat amb el nom de Convergència per les Illes. Demano per les possibles relacions a estendre amb l’altre gran defenestrat de les eleccions, la Lliga Regionalista. L’home arrufa el nas i parla de personalismes insalvables. Una cançó que coneixem a les totes. Però reconec que per aquesta gent els resultats globals els ha afectat ben poc.

A Banyalbufar, si les coses han canviat, han estat per a bé. Ni rastre de desànim, ni humor encongit ni cap altra cosa que pugui atemptar contra la seva línia de flotació. L’energia que desprèn Banyalbufar xucla qualsevol contratemps. Pels carrers em faig un fart de trobar la bandera il•luminada pels darrers raigs de sol de la tarda. Confesso que em commou i el dedins torna pessigolleig. Tota aquesta bellesa, tot aquest paisatge i la quatribarrada escampada solemnement per arreu em porta a pensar que Banyalbufar és únic, el més semblant a la perfecció.

Dessmond http://dessmond.blogspot.com/

Ja som a Mallorca!

2011-08-01T13:01:00.004+02:00

(Publicat, com és ja costum els dilluns, al Bloc Gran del Sobiranisme)

Avui és primer d’agost. Per a molts significa l’inici de les vacances d’estiu. No és el meu cas. Jo ja fa uns dies que les vaig encetar.

M’he instal•lat a Mallorca i fins ahir que no ha parat de ploure o fer aquella mena de vent que no és freqüent de trobar en aquestes dates. Jo adoro aquesta inclemència. Dono gràcies al forat de la capa d’ozó, al canvi climàtic, desesperadament al que sigui, per tal de veure si la cosa estira un poc més. La calor de l’estiu m’enterra en vida.

He arribat i m’he trobat damunt la taula el llibre “La cuina de Mallorca. Receptes de cuina tradicional mediterrània”, d’en Jaume Fàbrega i editat per El Gall Editor. És una magna obra, que fa les delícies tant a qui li agrada endrapar com a qui simplement vol conèixer millor la nació.

Publicada el 2007 i en faig referència justament ara perquè fa ben poc en vaig parlar amb el seu autor. És aquella mena de persones que de seguida veus que és un fenomen irrepetible. Un cúmul de saviesa i una màquina de fer feina. Un home enciclopèdic, poc retòric i, encara menys, correctament polític. Una troballa de les grosses, vaja.

En la presentació del magnífic receptari hi trobem bocins que ens parlen de coses diverses com ara “El páis i el paisatge”, “El medi”, “Apunts d’història”, “Una cuina nacional”, “Vins i licors”, etc. etc. Tots col•locats amb tal fortuna que permeten obtenir una visió del conjunt molt necessària. Reteniu el nom de Jaume Fàbrega. Nosaltres mirarem de retenir-lo ben aviat pel Bloc Gran del Sobiranisme.

L’arribada a Mallorca m’ha proporcionat més descobertes. Ahir en Roger Mas va oferir un concert a Artà, gràcies a la iniciativa de l’Obra Cultural Balear. És un autor que he començat a escoltar fa relativament poc. A mi la cançó catalana no m’acaba de fer el pes. Hi ha ben poc material que em produeixi satisfacció. Fins que em van fer escoltar “I la pluja es va assecar”, en una versió que l’acompanyen en Pau Riba i el gran Jaume Sisa: the top of the top.

Ara mateix no hi ha res més gran en el firmament musical català que aquest personatge. Una cosa és escoltar-lo en CD i una de ben diferent és fer el pas al directe. Hi ha bandes nostrades -i molt aclamades- que punxen estrepitosament al fer aquest salt. No és el cas d’ell. Forma una banda amb tres músics que permeten deixar la versió d’estudi en el bagul dels records, sense trobar-la a faltar. El directe és tan bo o millor que la peça enregistrada.

En Roger Mas ens proposa mossèn Cinto Verdaguer, Francesc Pujols, retorn a la mística i argumenta amb intel•ligència el perquè de tot plegat. Un vertader goig haver anat a l’altra punta de l’illa –i tornar!- per descobrir aquest homo de la Segarra.

Tot, tot això, i encara no m’arriba cap rastre d’en Bauzà. Ara és el moment per a desitjar-vos un molt bon estiu!

Dessmond http://dessmond.blogspot.com/

Més que la panxa d'en Laporta

2011-07-24T23:25:00.003+02:00

A partir de dos quarts d'una, un nou post. Serà aquest. Com sempre, els dilluns a el Bloc Gran del Sobiranisme. Molt bona setmana!

La infinita ombra de l’Alzamiento

2011-07-18T01:38:00.001+02:00

Ja ha sortit aquesta nova entrada, al Bloc Gran del Sobiranisme. Molt bona setmana!

Del 10-J al Club Súper 3

2011-07-10T23:48:00.003+02:00

Ja hi ha preparat aquest nou post, que sortirà a dos quarts d'una. Com ja és costum els dilluns, quedarà publicat al Bloc Gran del Sobiranisme. Molt bona setmana!

El vertader paper de CiU

2011-07-04T00:25:00.004+02:00

Ja podeu veure una nova entrada, aquesta. Com ja és costum, al Bloc Gran del Sobiranisme. Molt bona setmana!

Cap on anem amb les velles dretes i esquerres

2011-06-27T00:23:00.004+02:00

Ja és publicat aquest nou post, al Bloc Gran del Sobiranisme. Molt bona setmana!

El tuf de la indignació

2011-06-19T23:52:00.002+02:00

Ben aviat serà possible llegir un nou post, a partir de dos quarts d'una. Serà, com ja es tradició els dilluns, al Bloc Gran del Sobiranisme. Molt bona setmana!

La vertadera desfeta

2011-06-13T01:33:00.002+02:00

Ja és en dansa el darrer post. És aquest, publicat al Bloc Gran del Sobiranisme. Molt bona setmana!

Dinaret de diumenge

2011-06-06T00:25:00.002+02:00

Ja està penjat aquest nou post, al Bloc Gran del Sobiranisme. Molt bona setmana!

Tresor

2011-05-31T22:03:00.004+02:00

Recordo quan vaig escriure aquest post. Fou en un dia molt agradable. Recordo, també, el que em van dir els meus amics quan els vaig fer notar que la senyera requeria urgentment atenció.

He tornat a casa seva. Tal i com van apuntar, l'estelada ja oneja al màstil. És una bandera preciosa. Brilla enèrgicament així que hi apunta el primer raig de sol. Ben cert allò de que qui té amics té un tresor. Sobre tot quan progressen tan adequadament.

Indignant, indignant

2011-05-29T23:30:00.002+02:00

A partir de dos quarts d'una de demà, serà possible llegir aquesta nova entrada. Al Bloc Gran del Sobiranisme. Molt bona setmana... i visca el Barça!

La nostra sort encara és CiU

2011-05-23T00:33:00.001+02:00

Ja està publicat aquest nou post, al Bloc Gran del Sobiranisme. Molt bona setmana!

El que importa

2011-05-09T09:15:00.004+02:00

Ja es pot llegir aquest nou post. Al Bloc Gran del Sobiranisme.

Bona setmana!

Massa poca fe

2011-05-02T02:17:00.003+02:00

(No puc accedir al gestor del Bloc Gran del Sobiranisme. Per això penjo aquí el text que havia d'aparèixer en aquella finestra. Així que la cosa es resolgui, allí l'hi penjaré també. Bona setmana!)

Sóc terriblement escèptic amb iniciatives com la viscuda aquest cap de setmana i que a la tardor ha de donar lloc a una nova Assemblea Nacional de Catalunya. No he cregut mai en segons quin tipus de macedònies. I encara menys en aquelles que tenen la recepta fonamentada en la transició.

Tinc molt poca fe en l’autoanomenada esquerra independentista d’aquest país, sempre mes preocupada per la gresca i el foc d’encenalls que per oferir un projecte polític solvent.

Tinc molt poca fe en el ventall de “personalitats” que recolzen el projecte. En temps de retallades monumentals, a tot se li pot penjar la llufa de “personalitat”. En aquest cas, la llista de llufes és francament excessiva. Començant, òbviament, pel líder dels Pets. Músics, pagesos, naturalistes, ecosocialistes, directors escènics, mòmies de la cançó, les germanes Serra –i no les Serrano- conformen tot un univers així de selecte que ves a saber tu en com pot acabar. També s’hi han deixat caure pesos pesants de la política professional, conreadors incansables d’aquest nínxol creixent que és l’independentisme en les seves múltiples i fraccionades versions.

Tinc molt poca fe en aquesta mena de postaletes. Vells discursos dictats per velles veus. Vells reclams i assemblees ingovernables. Velles fórmules. Belles aspiracions què, com Catalunya, sobreviuran als seus il·lusos salvadors.

Dessmond | http://dessmond.blogspot.com/

PS: Admeto apostes: Qui arribarà a ser el porta-en-veu de l’Assemblea: la versàtil Anna Arquè o l’incansable Uriel?

L’economia, el gran aliat

2011-04-25T10:01:00.003+02:00

Ja es pot llegir aquesta nova entrada. Com sempre, al Bloc Gran del Sobiranisme.

Molt bona setmana!

Pel pes de tants anys

2011-04-18T00:36:00.002+02:00

Aviat es podrà llegir aquest nou post, que sortirà publicat al Bloc Gran del Sobiranisme. A quarts d'una, com ja és costum arrelat. Bona setmana!

Morir abans que en Duran

2011-04-11T01:02:00.002+02:00

Em plau molt fer-te saber que ja és en dansa aquesta nova entrada, al Bloc Gran del Sobiranisme. Molt bona setmana!

Fruita madura

2011-04-03T23:31:00.003+02:00

Dintre d'una hora serà possible llegir una nova entrada, al Bloc Gran del Sobiranisme. Serà aquesta. Molt bona setmana!

El nostre mòbil primari

2011-03-28T00:06:00.002+02:00

A dos quarts d'una ja serà possible llegir aquesta nova entrada, al Bloc Gran del Sobiranisme.

Somos papel

2011-03-20T23:03:00.002+01:00

A partir de mitja nit, a dos quarts d'una, ja serà possible llegir aquest post. Al Bloc Gran del Sobiranisme. Molt bona setmana!

Adéu, Hereu!

2011-03-14T01:48:00.002+01:00

Ja es pot llegir aquest nou post. Al Bloc Gran del Sobiranisme, com cada dilluns.

Molt bona setmana!

Tecnologia és més llibertat i més democràcia

2011-03-07T09:30:00.003+01:00

Ja es pot llegir aquesta nova entrada, al Blog gran del Sobiranisme. Molt bona setmana!

Reagrupats, i ara què?

2011-02-28T03:23:00.003+01:00

Ja es pot llegir aquesta nova entrada, al Bloc Gran del Sobiranisme.

Molt bona setmana!

Una d'ecos

2011-02-21T00:35:00.002+01:00

Ja penja en el Bloc Gran del Sobiranisme la darrera entrada que hi he escrit. És aquesta.

Molt bona setmana!

La macedònia, servida

2011-02-14T02:59:00.002+01:00

Ja ha vist la llum un nou post, aquest. Com cada dilluns, al Bloc Gran del Sobiranisme. Molt bona setmana!

Primer, sentit d'Estat

2011-02-06T23:56:00.003+01:00

A partir de dos quarts d'una de la matinada ja es podrà llegir aquest nou post. Com ja és costum, al Bloc Gran del Sobiranisme. Molt bona setmana!

L’Independentisme que va cap a CiU

2011-01-31T00:35:00.002+01:00

Des d'ara ja pots llegir aquest nou post. Ja ha és publicat la Bloc Gran del Sobiranisme.

Molt bona setmana!

El darrer editorial del president Pujol

2011-01-26T11:41:00.003+01:00

Aquí tens l'enllaç cap el darrer editorial escrit pel president Pujol. Sembla que entrem en una nova fase del pensament polític a Catalunya, dins el que fins ara en dèiem "catalanisme". El nou matís és important en aquest full de ruta. Molt recomanable la seva lectura.

Mal de Facebook

2011-01-23T21:50:00.003+01:00

Demà, a partir de dos quarts d'una, es podrà llegir aquest nou post. Serà al Bloc Gran del Sobiranisme, com ja és tot un costum. Molt bona setmana!

Política més honesta. Independentisme més obert.

2011-01-16T23:40:00.002+01:00

Ja està penjat el darrer post. És aquest. A partir de dos quarts d'una es podrà llegir aquest text, al Bloc Gran del Sobiranisme. Molt bona setmana!

Llast ideològic

2011-01-10T00:12:00.002+01:00

Ja es pot llegir un nou post, penjat al Bloc Gran del Sobiranisme. Molt bona setmana!

Una legislatura definitiva

2011-01-03T17:44:00.001+01:00

Ja es pot llegir el nou post, pel Bloc Gran del Sobiranisme.

Bon 2011!

"Govern dels millors"

2010-12-26T17:02:00.002+01:00

Demà, a partir de dos quarts d'una, ja es podrà llegir aquest nou post. Com cada dilluns, serà el que surt publicat al Bloc Gran del Sobiranisme.

Molt bona setmana! Molt bon 2011!

Trencant clixés

2010-12-20T01:05:00.003+01:00

Ja es pot llegir el nou post, que surt publicat al Bloc Gran del Sobiranisme. És aquest.

Molt bona setmana!

Benvinguts finalment al canvi

2010-12-13T00:00:00.005+01:00

Com ja és tradició els dilluns, aquest és el nou post que veurà la llum. Serà a partir de dos quarts d'una, al Bloc Gran del Sobiranisme. I sempre que no hagi una raó de força major que ho impedeixi.
Bona setmana!

Final de l'Absolut

2010-11-29T20:04:00.001+01:00

www.absolutmas.com

Veient-les venir

2010-11-25T04:25:00.002+01:00

Nou article, publicat a l'Absolut Mas.

Aviat arribarà l'hora de tancar el diari...

Més que un vulgar “gilipolles”

2010-11-21T23:45:00.002+01:00

Demà dilluns, aquesta nova entrada. Serà al Bloc Gran del Sobiranisme.

Molt bona setmana!

CiU, allò que és possible

2010-11-18T02:33:00.001+01:00

Nou post a l'Absolut. Salut!

La literatura com a ungüent

2010-11-14T23:40:00.002+01:00

Demà dilluns, a partir de dos quarts d'una ja es podrà veure aquesta nova entrada al Bloc Gran del Sobiranisme. Bona setmana!

Mas amb els blogaires

2010-11-10T13:45:00.007+01:00

SC: Sálvame –de luxe- Català

2010-11-02T01:22:00.002+01:00

Nova entrada, pel Blog Gran del Sobiranisme.
Molt bona setmana!

SnapIt Screen Capture 3.7

2010-10-30T21:32:00.003+02:00

Per mor de l’atzar cibernètic he anat a petar al lloc web de Digeus software. És una empresa americana que té la seva seu a Albany, Nova Iork. Sempre hi ha un moment de la vida d’internauta que et planteges fermament poder fer captures de pantalla. Una fotesa com aquesta acaba donant un mal de cap o altre, sobre tot quan parlem d’imatges en moviment.

Aquesta companyia té un producte anomenat SnapIt. Justament és un programari que permet captar imatges de la pantalla, però de forma més efectiva. Dona molt més joc al botó de captures que tenim al teclat.

Permet agafar fàcilment qualsevol cosa que ronda per la pantalla: finestres, menús, pantalles senceres, regions rectangulars, pàgines web i fer fotos d’imatges en moviment.

Té tecles d’accés ràpid i desa automàticament. Envia al portapapers automàticament les captures i les desa en arxius que poden ser BMP, GIF, JPEG, PNG i TIFF. També assigna un nom automàticament a les imatges capturades.

Recomano fer un cop d’ull al producte, en aquesta pàgina. A la secció "Features" noteu que al final de tot s’hi poden fer suggeriments. Si en som un o dos milions els que decidim funcionar amb l'SnapIt podem demanar-los que facin el favor de pensar en una versió pel català. És més fàcil aconseguir aquestes coses d'una companyia americana que del govern espanyol. Estic segur que a Amèrica aviat els catalans serem coneguts, a més del Barça, per la nostra afecció a l’SnapIt.

Finalment, dues coses. La primera, si tens cap dubte referent als productes Digeus, pots adreçar-te a la Julia Taylor – julia(punt)taylor(ensaïmada)digeus(punt)com-. La segona, si fas un article sobre l’SnapIt i llurs bondats, ella et trametrà un codi de registre del producte, així que li facis arribar l’enllaç del teu article.

Sobre el dret a decidir

2010-10-28T00:38:00.002+02:00

Nou article meu, per a l'Absolutmas.

Bombolles

2010-10-24T23:46:00.003+02:00

Nou post, com ja és el costum dels dilluns. Sortirà publicat a dos quarts d'una, al Bloc Gran del Sobiranisme.

Bona setmana!

Cap on ens porta RCat i Solidaritat

2010-10-21T00:40:00.003+02:00

Ja podeu llegir a l'Absolut Mas un nou article meu.
Salut!

Tot el camp és un clam?

2010-10-18T00:08:00.002+02:00

Ja pots llegir aquest nou post, aparegut al Bloc Gran del Sobiranisme. Quin desastre aquesta nova junta blaugrana! Molt bona setmana!

Digerint un gran àpat

2010-10-10T23:21:00.002+02:00

Aquest és el nou post, que sortirà publicat al Bloc Gran del Sobiranisme. Com cada dilluns, a partir de dos quarts d'una. Bona setmana!

El nou catalanisme progressiu

2010-10-07T12:16:00.001+02:00

Nou article, a l'Absolut Mas.

Aquí o a la Xina Popular

2010-10-04T00:19:00.002+02:00

Ja pots llegir un nou post. Aquest, que ja és publicat al Bloc Gran del Sobiranisme.

Molt bona setmana!

Monogràfic sobre les enquestes electorals

2010-09-29T00:26:00.002+02:00

“ABSOLUT MAS”, el web independent (i independentista) de suport a la candidatura d’Artur Mas com a futur president de la Generalitat de Catalunya, publicarà demà dimecres, 29 de setembre, un monogràfic sobre les darreres enquestes publicades de les properes eleccions al Parlament

Aquesta edició especial inclou una anàlisi detallada i comparada de les enquestes de “El País” i de RAC1, tot identificant les principals diferències demoscòpiques que s'hi observen i els elements crítics pel que fa a la projecció electoral que estableixen i els elements d'incertesa que encara dibuixa el panorama electoral.

El monogràfic també inclou una anàlisi política de la situació, des del punt de vista de les enquestes i de les perspectives electorals, de Convergència i Unió, Esquerra, Solidaritat Catalana per la Independència i Reagrupament Independentista.

http://www.absolutmas.com/

Lluny nostre

2010-09-26T23:56:00.003+02:00

A mitja nit serà possible llegir aquesta nova entrada, que sortirà publicada al Bloc Gran del Sobiranisme. Bona setmana!

Una de clàssics

2010-09-23T00:25:00.004+02:00

Aquesta entrada ja es pot veure a l'Absolut Mas.

Batec independentista

2010-09-20T00:26:00.002+02:00

Ja pots llegir aquest nou post, aparegut al Bloc Gran del Sobiranisme.

Molt bona setmana!

En honor a la veritat

2010-09-15T13:13:00.002+02:00

La redacció del diari El Debat.cat es feia ressò ahir de la posada en marxa de l’AbsolutMas. Crec que és un dels millors diaris que es fan al nostre país. De llarg. El català que fan anar no es pot comparar amb cap altre diari actualment. És un vertader goig poder llegir-lo.

Em fa gràcia, però, la referència als promotors de la iniciativa. Concretament la dirigida a mi, a aquest blog: “del popular blocaire Dessmond, anònim a qui més d'un atribueix el nom d'algun destacat de la família convergent”.

He de dir que em sento afalagat, però no crec ser pas “popular”. Trobo que és excessiu qualificar-me d’aquesta forma, però reconec que em deixat inflat com un paó. Ara, donat que són tant considerats amb la meva persona, si que no vull fer encara més gros el cúmul d’inexactituds: sento desvetllar que no sóc pas cap destacat nom de la família convergent. D’aquesta formació hi vaig sortir per cames, cosa que em va suposar l’aterratge a Unió Democràtica. I aquest partit fa anys que el vaig deixar estar. No per discrepàncies polítiques, sinó per manca de fe.

Neix l'Absolut Mas

2010-09-13T23:57:00.009+02:00

Diari independent fet per blogaires independentistes

Som blocaires independents i independentistes, viatgers en el camí a Ítaca. Som, cadascun de nosaltres, únicament responsables de les nostres paraules, cadascú en té de pròpies i cadascú té les seves idees. Ara, un cop més, caminem plegats. En aquest trajecte hem creat propostes com Blocs amb Estrella i BAT BLOCS, compartides també amb altres companys. De viatge cap a Ítaca, cap a la nostra anhelada llibertat, hem defensat diferents propostes, però sempre ho hem fet des d’un compromís profund amb el país i la llibertat, sempre des de la nostra llibertat i amb les nostres idees, amb la nostra independència per damunt de tot.

Com a independentistes, estem convençuts que en aquestes eleccions la nau convergent és l’única que ens pot treure d’aquest forat negre en què ens ha sumit el tripartit: socialment, econòmicament, políticament i nacionalment. Però també, i també com a independentistes, perquè hem arribat al convenciment que la independència només arribarà des del lideratge de CiU, amb molts d’altres, però amb el seu lideratge. Sí, en aquestes eleccions, donem suport a l’Artur Mas.

No perdrem el temps en justificar-nos. Tothom sap perfectament on ens han conduït set anys d’independentisme ‘pur’, de retòrica estèril i de l’aberrant relativisme moral i polític obstinat a igualar Mas i Convergència al PSC i Montilla. Transcorreguts aquests set anys també creiem que ningú que no sigui esclau del prejudici o víctima d’una profunda ceguesa pot negar el gir sobiranista que Artur Mas ha imprès al seu discurs. Catalunya té per primera vegada des de la recuperació de l’autogovern l’oportunitat d’un president que públicament i desacomplexada es pronuncia a favor del dret a decidir sense límits comprometent, a més, el seu SÍ a favor de la independència.

Som conscients que la nostra anàlisi ha d’anar acompanyada d’una necessària dosi de prudència. Però rebutgem afegir-nos a la rua dels que sempre consideraran poc autèntic, poc suficient i poc creïble, la defensa del dret a decidir de l’Artur Mas i Convergència.

La independència no és només un objectiu, sinó també –i sobretot– un procés. No serveix de res proclamar-la cada dia si en paral·lel no es construeixen majories sòlides, es teixeixen complicitats i es guanyen adhesions. I sostenim que això també es pot fer –s’ha de fer- a partir d’una gestió excel·lent i en clau sobirana del poder autonòmic i d’un nou discurs que sigui capaç de relligar i vincular els dos conceptes.

Per això entenem que cal una nova majoria parlamentària que pugui formar un govern fort, sense dependències ni hipoteques, i que treballi decididament tant per fer front a la gravíssima crisi nacional que patim (en tots els àmbits, però especialment en l’econòmic) com per construir una sòlida majoria social que ens permeti l’accés amb garanties, amb fermesa, amb confiança i seguretat en el rumb que seguim, al dret de decidir fins a les últimes conseqüències, és a dir, la independència. Aquesta majoria només la pot aconseguir Convergència i Unió.

I concretem el nostre suport en aquesta iniciativa innovadora d’ABSOLUT MAS, que va més enllà de les propostes de Blocs amb Estrella i BAT BLOCS (que eren simples agregadors de blocs). ABSOLUT MAS està concebut com un espai per a acollir continguts i propostes diverses: informació, notícies, opinió, seccions fixes, col·laboracions externes, activitats, etc.

Només hi ha dues condicions per formar part d’ABSOLUT MAS: compartir el suport polític a la proposta política d’Artur Mas i CiU per a aquestes eleccions (compartir per tant el desig d’una radical renovació del panorama polític i el govern com a fase necessària per poder arribar a exercir el dret de decidir sense límits –la independència-) i fer-ho des de la nostra independència personal, és a dir, sense cap vincle militant amb CiU ni amb cap altra força política.

ABSOLUT MAS no és un xec en blanc a la proposta política de CiU: és una expressió de confiança i una invitació a ser actius en aquest suport, a compartir la nostra decisió amb un optimisme desacomplexat.

Sí, naveguem decidits rumb a Ítaca, el dret de decidir sense límits, la independència. ABSOLUT MAS és l’expressió del nostre suport a aquest rumb que han definit n’Artur Mas i CiU. I els versos del poeta, la nostra única exigència: HAS D’ARRIBAR-HI, ÉS EL TEU DESTÍ.

www.absolutmas.com

Policia i piloteta

2010-09-13T02:16:00.002+02:00

Ja es pot llegir aquest nou post. Com cada dilluns, en el Bloc Gran del Sobiranisme.

Espero que hagis gaudit d'una molt bona Diada! Molt bona setmana!

Dimarts 14 de setembre...

2010-09-09T22:52:00.004+02:00

La regeneració com excusa

2010-09-06T01:03:00.004+02:00

Ja es pot llegir aquest nou post, publicat al Bloc Gran del Sobiranisme.

Molt bona setmana!

Destí cruel

2010-08-30T23:51:00.004+02:00

Finalment se m’acaba una situació que fàcilment gosaria qualificar de robinsocrusoniana. Durant uns set dies llargs he hagut de sobreviure a una solitud cistercenca, a base de truites amb formatge, orenga i xorisso. No s’hi passeja res més per la meva nevera. Uns ous, una gran peça de formatge i una altra, llarguíssima, d’embotit. Hi ha potser també algun iogurt amb un posat tant erràtic que no convida ni a saludar-lo.

Jo que venia de menjar aguiat de pilotilles -perfumades amb marduix- i costellam de porc, ensaïmades tretes del forn, galetes d’oli, tumbet encisador, costelletes de xot fregides amb all, llesques amb sobrassada i mel i moltes coses més! Ha estat una aturada sobtada. Així, de cop, tot això només ho puc somiar o rememorar quan l’enyor em venç. He hagut de suportar estoicament el pas de l’abundància al monotema, perquè sóc jo qui s’ha d’enfrontar als fogons. Cosa que he fet rarament i per pura necessitat. Va haver una altra ocasió –l’altra!- que s’eternitzà pel període de mes i mig i el vaig passar sencer menjant truita de patates amorosida amb bocinets de sobrassada. Puc dir que després de batre i lidiar amb tants ous la facturació del producte era rodona; impossible d’igualar. I per aquesta nova ocasió he volgut ser trencador i he optat per no empalmar amb aquella veta llunyana –i morta- de cuina. Ara són truites cargolades farcides de formatge, orenga i xorisso. Una quasi filosofia de vida aïllada.

Demà, però, tota aquesta rocambolesca situació fugirà cap alguna dimensió totalment desconeguda. Vaig a cercar la meva estimada dona i l’hereu -si els controladors aeris no em fan una mala passada- i podré començar, novament, aquesta vida rica i plena que no fa pas tant vaig deixar ancorada a Mallorca. Tot i així, m’ha semblat una eternitat salvatge.

Populisme pels descosits

2010-08-29T23:16:00.002+02:00

Demà dilluns hi haurà un nou post, aquest. Sortirà publicat al Bloc Gran del Sobiranisme, a partir de dos quarts d'una. Bona setmana i bona tornada!

Massa soroll per tant poc programa

2010-08-22T22:15:00.004+02:00

Com cada dilluns un nou post sortirà en el Bloc Gran del Sobiranisme. És aquest, que veurà la llum a partir de dos quarts d'una.

Bon estiu, bona setmana!

Un bon estiu

2010-08-15T19:57:00.003+02:00

Demà, a partir de dos quarts d'una serà possible llegir un nou post, al Bloc Gran del Sobiranisme. Bon estiu!

Paraules, no. Fets. (Versió lliure).

2010-08-09T10:03:00.002+02:00

Ja es pot llegir el nou post, penjat al Bloc Gran del Sobiranisme. Bon estiu!

Grau independentista

2010-08-01T23:23:00.003+02:00

Com cada dilluns, podràs llegir aquest nou post. Serà publicat al Bloc Gran del Sobiranisme, a partir de dos quarts d'una. Molt bona setmana i molt bones vacances d'estiu!

El grau absolut

2010-08-01T14:29:00.003+02:00

El grau absolut aviat serà aquí. Estàs avisat i no ho tornaré a repetir.

Sobre la tradició catalana dels braus

2010-07-29T20:18:00.002+02:00

El professor Bibiloni ha fet aquest article. Molt recomanable. Fes-ne difusió!

A la meva sort

2010-07-28T20:59:00.002+02:00

Avui la meva dona i el meu fillet m’han deixat abandonat a la meva sort, a trenta tres graus que peten al Maresme. M’he plispat una ampolla de cava i una altra de vi rosat amb un punt d’agulla, per aquest ordre. Ara n’acabo de posar una altra a la nevera. Tot i que hi diu Vinho Verde D.O.C. –vi portuguès-, parlo d'un nou rosat. El productor ha tingut el detall d’advertir que “deve beber-se muito frio”. No em puc torbar, doncs. Tinc previst veure “Do the right thing”, de l’Spike Lee. Seria una llàstima que la copeta no tingués el punt de fred que toca.

Independentisme sense complexos

2010-07-26T01:29:00.004+02:00

Ja pots llegir el nou post. És al Bloc Gran del Sobiranisme, com cada dilluns. Bona setmana!

Qüestió de txuleria

2010-07-20T12:26:00.005+02:00

En un dia frenètic de molt activisme ens van aturar tres, quatre o cinc unitats de la Polícia Nacional. (Era un temps on els mossos només servien per guardar museus i andròmines oficials i rarament hi podies topar pel carrer). Ens van encerclar per tal que el nostre cotxe no tingués opció de sortir escopetejat així que hi hagués una escletxa o una negligència. Ens van fer obrir la part del darrere de l’automòbil, van trobar la nostra artilleria pesada: uns cartells on hi deia alguna cosa com aquesta: “Rotula en català i et posaràs una medalla”. Era una època de febre preolímpica. I un tiparracu, guarnit de Polícia Nacional i amb pistola reglamentaria ens va dir: Y esto de la medalla, que significa? I li ho vam explicar, en una versió bucòlica i mentalment sostenible. Quatre cotxes de la Polícia Nacional, amb les corresponents llums de les sirenes parpellejant a la vegada i l’aquelarre format per tots els seus ocupants, fan molt de respecte. I tant bé els ho vam contar que aquell home curiós i armat, va respondre alleugerit: “A mi ya me parece bien que los pueblos tengan sus cosas y eso...” I va demanar, de bon rotllo: Cuantos sois realmente? I el meu amic, que és més flemàtic que jo, que és d’Unió, que per tant n’ha vist de tots colors, que va treure un puro dels grossos, que va encendre’l amb molta perícia d’una sola xuclada que li va arribar a l’ànima i que un cop va haver tret dels seus pulmons una immensa cortina de fum, li va respondre: “si me permite la txuleria, somos los suficientes”.

I és curiós que em vingui aquesta vivència tot llegint la vicepresidenta Fernandez de la Vega, quan diu que en Montilla i en ZP cercaran les "vies jurídiques" per "canalitzar" el "sentiment identitari i la voluntat d'autogovern" de Catalunya. Un cop ens han encerclat i a cop de pistola, reglamentària, torno a sentir allò amb posat bonrotllista de que “esta bien que los pueblos tengan sus cosas y eso...” Que sembla ser hi ha marge per aconseguir tenir-ho. I una gran majoria que també la tens al damunt per no deixar-te moure ni un dit. Això és Espanya i tot el que pot donar de si la seva versió de la democràcia. Falta veure si a nosaltres encara ens queda txuleria suficient.

L'Escola Millet

2010-07-18T23:08:00.002+02:00

Dilluns sortirà aquest nou post. Al Bloc Gran del Sobiranisme. A partir de dos quarts d'una.

Molt bona setmana!

Les putes i el sentiment de nació català

2010-07-15T14:07:00.002+02:00

Tot en un mateix sac. La forma com tracta la informació El Público em sembla molt simptomàtica de com veuen les putes i els catalans. Amb tot el talante que vulguis, però tots en el mateix sac. Vet-ho aquí.

Sobre el dia després

2010-07-12T01:13:00.002+02:00

Ja es pot llegir el nou post que ha sortit publicat al Bloc Gran del Sobiranisme. Molt bona setmana!

Comença un altre cicle

2010-07-11T00:00:00.011+02:00

Jo també hi vaig ser.

Declaració dels expresidents

2010-07-08T14:28:00.001+02:00

Declaració dels expresidents de la Generalitat Jordi Pujol i Pasqual Maragall, i del Parlament, Heribert Barrera i Joan Rigol

Sort de la iniciativa privada!

2010-07-08T12:43:00.003+02:00

Diu el titular de la notícia: “10-J.- Els partits veuen ridícula la polèmica però segueixen sense consens a tres dies de la marxa”. Sembla ser que el problema és d’incompatibilitat entre el lema de la convocatòria i el president de la Generalitat.

Em costa de comprendre aquest afer. Perquè estem parlant d’una iniciativa que promou una entitat privada, d’allò que en diem la societat civil. Per més que sigui Òmnium, per quins set sous el president de la Generalitat ha d’anar a remolc d’una institució privada?

Em costa encara més de comprendre, després de tot el que ha durat aquest culebrot, que el Parlament o el mateix president de la Generalitat no liderin des del minut zero una resposta contundent contra la retallada feta pel TC. Si la sobirania popular catalana no té validesa en un Estat aparentment democràtic, vol dir que el Parlament català -que és el txiringuito on reposa aquesta sobirania- ja pot plegar veles. No pas perquè l’Estatut que d’allí va sortir no té res a veure amb el que van aprovar a Las Cortes, no. Sinó perquè el que allí s’aprova, legisla o dicta, no té cap mena de validesa moral vist en el que s’ha convertit la nostra sobirania popular.

Si resulta que davant d’un fet d’aquesta gravetat qui ha de donar la resposta política en nom del poble de Catalunya és una entitat privada, tot l’honorable que tu vulguis, més al meu favor. Més motius per pensar en que les institucions més altes d’aquest país són un txiringuito més que prescindible. Sembla que funcionin de meravella quan no les necessites absolutament per res.

TOTS A LA MANIFESTACIÓ!

2010-07-05T18:32:00.005+02:00

M'arriba aquest missatge, d'una amistat que milita a Convergència. El deixo penjat aquí, perquè el seu contingut no solament interessa a la gent amb carnet.
************************************************************************************

Benvolgut company, benvolguda companya,

La sentència del Tribunal Constitucional ha tocat parts molts substancials de l’Estatut de Catalunya votat pels catalans el 18 de juny de 2006. Ha afectat la seva columna vertebral, el seu nucli dur: la nació, la llengua, el finançament, les competències i el seu blindatge.

Estem davant una actitud clarament contrària al que ha de ser una interpretació flexible i oberta de la Constitució. El pacte constitucional de 1978 ha quedat tocat amb aquesta sentència.

En aquestes circumstàncies és quan els països han de demostrar que tenen caràcter. Si som una nació, i ho som, ara hem de demostrar-ho i exercir com a tal.

És per això, que vull demanar-te la participació en la manifestació convocada per Òmnium Cultural, el proper dissabte 10 juliol a les 6 de la tarda, en defensa de la dignitat del nostre país sota el lema “Som una nació. Nosaltres decidim”.

Ara més que mai, Catalunya ens necessita. Cal que la gent de Convergència sortim al carrer per la nostra dignitat nacional, pels nostres drets i per fer-nos respectar com el que som: una nació amb mil anys d’història que ho vol seguir sent en el futur.

Visca Catalunya!

Artur Mas

Toca treure el nas

2010-07-04T23:56:00.002+02:00

Dintre de mitja hora ja es podrà llegir un nou post, el del Bloc Gran del Sobiranisme. Com cada dilluns. Molt bona setmana!

Progressar correctament

2010-07-04T00:45:00.002+02:00

Hem anat a veure uns amics. Hem fet un dinaret lleuger i saludable com feia temps que no passava. Hem tastat vi portat directament de l’Alguer. He fullejat algun passatge de “El malson”. Ha fet un bé de Déu de dia. Ha bufat mestral, ponent, garbí... bé, tant se val: ha bufat de valent. He fet una becaina, en companyia de la senyera. M’ha sentat de meravella. La bandera catalana ha voleiat incansablement i la llum del dia s’hi reflectia espurnejant. He fet notar que la intempèrie l’ha castigada i molt. I m’han respost immediatament: tenim encarregada una estelada. El proper cop que vingueu ja la hi trobareu.

Quan la Generalitat és espanyola

2010-06-30T11:56:00.007+02:00

Avui he escoltat unes declaracions d’en Montilla, a Catalunya Ràdio. Em fa tèmer que els mals auguris apuntats en el post d’ahir s’acompliran religiosament. La visió que aquest home té de Catalunya és menor. Minúscula. Ja és prou simptomàtic que una persona amb aquest nivell d’ambició nacional arribi a presidir la Generalitat. Suposo, doncs, que vivim hores d’extrema fragilitat. Que som molt més vulnerables del que ens pensem.

Comença a endossar-nos la versió tant i tant gastada que consisteix en anar a petar indefectiblement en el PP, com a reencarnació de l’eix de tots els mals. (Ell que ja va ser el primer a mostrar les ganes de retallar el gran projecte d’Estatut que havia aprovat el Parlament i que després va seure en la banda espanyola de la taula quan les negociacions eren en dansa)

Com si la bona gent socialista -a casa nostra o a Espanya- només n’haguessin cantat les excel·lències d’aquest Estatut. Qui va ser què va parlar del ribot, enfontent-se’n públicament del que venia del Parlament català? El president de la comissió que havia d’estudiar el cas en el congrés espanyol. Un conegut amic nostre socialista. Efectivament el PP va fer molt soroll, tirant en contra fins i tot de la versió encongida. Però ho va fer de cara. Com és costum en ells. I el PSOE, també. Però amb l’estil de sempre, que és amb traïdoria. Qui va posar en dansa al defensor del Pueblo? Qui va donar ordres a l’advocat de l’Estat? Les humiliacions dirigides a Catalunya han estat des d’un punt de vista ideològic transversals i prou equilibrades.

El més terrible de tot és que el mateix president de la Generalitat intenta obviar el conflicte d’encaix que hi ha entre Catalunya i Espanya, mirant de raonar les coses en termes –infantils- de dreta/esquerra: la dreta, dolenta. L’esquerra, un bé de Déu. I sempre que els paràmetres ideològics van per damunt dels nacionals, Catalunya perd per golejada. Ho sap aquest president, que ha arribat a cotes tant altes gràcies a ventar aquest espantall, que suposa la discussió política en clau absolutament espanyola. Per això gosa fins i tot parlar d’autogovern, perquè en aquesta discussió Catalunya hi resta morta i enterrada.

El millor queda per venir

2010-06-29T12:19:00.006+02:00

El fotut del cas és veure qui ha de “liderar” la resposta a la sentència del Tribunal Constitucional. No crec que la cosa hagi d’anar per vies alternatives al canal polític. Però, d’altra banda, veus les llumeneres que avui porten el timó del país i t’agafen tots els maldecaps.

El president del Parlament s’ha convertit en el rei de Twitter i poca cosa més. Mires la seva agenda –jo ara ja fa dies que vaig deixar de fer-ho- i quedes acollonit de la quantitat de política-ficció que és capaç de generar la institució que representa. Només faltava la filla d’en Fidel Castro rondant per aquí! Ara descobreix que la sentència provoca una crisi d’Estat i que “això acabarà sent una fàbrica d’independentistes”. El que no diu és que serà un independentisme de “todo a cien”, enredat en la víscera i que romandrà en el més absolut desconeixement del país. El mateix independentisme que avui pot grallar per Catalunya i demà ho faria igual de sentidament per Múrcia.

El president de la Generalitat sembla que està ben emprenyat. Però em costa desxifrar en què consisteix exactament la seva presumpta sulfuració. Amb una mà s’emprenya i amb l’altra diu que “acatarà”. I remata l’escena afirmant que la seva bandera és “l’autogovern” de Catalunya. Com a bon socialista ell és el rei del transfuguisme lingüístic. Què se suposa hem d’entendre per autogovern venint d’algú que rere un tímid visca Catalunya t’engalta un Viva Espanya? Ell defensa fins el final un autogovern mentre no sigui autogovern. Saben vostès què vol dir “autogovern”, si deixes de banda tota la filologia que resta estèril de contingut en el llenguatge polític?

Clar, amb aquest dos reietons presidint el país em temo que pot passar de tot. Àdhuc que no passi absolutament res i que aquesta sigui l’enèsima calrada. Una de tantes, suposadament gravíssima, però al cap i a la fi una de tantes. Vistes llurs trajectòries i el concepte de país exhibit fins avui, un cop passi el moment roent, podria ser que ens puguem donar per morts i enterrats.

Després ens queda per explotar tota la iniciativa plataformera. Vindrà una manifestació, on el col·lectiu Contrastant certificarà el grau de participació i fins el proper desastre. Això sí, impecablement certificat.

La forma amb la qual el Parlament crea comissions d’investigació –penso en la catalana vergonya que vaig passar amb l’assumpte de les elèctriques; això del tema Millet és una simple brometa de mal gust!- o com debat temes prou mundans tipus esvoranc. La forma amb la qual el govern marca gols en pròpia porta al país, en temes tant poc anecdòtics com ara el finançament. La forma amb la qual han gestionat el seu fort, que en diuen patriotisme social. La forma tant i tant impresentable amb la qual es gestà aquest Estatut... Tot plegat, en el millor dels casos fa pensar el pitjor.

Excel·lència, si us plau

2010-06-27T19:15:00.003+02:00

Demà, a partir de dos quarts d'una, serà possible llegir una nova entrada. Al Bloc Gran del Sobiranisme, com cada dilluns. Bona setmana!

Bastir un model polític de futur

2010-06-21T00:56:00.002+02:00

Ja és pot llegir aquest nou post: "Bastir un model polític de futur". Com cada dilluns, al Bloc Gran del Sobiranisme. Molt bona setmana!

Ara que fem dos anys

2010-06-14T01:00:00.002+02:00

Ja pots llegir el nou post. Com cada dillns, és el que surt publicat al Bloc Gran del Sobiranisme. Molt bona setmana!

La cosa demencial del Barça

2010-06-08T12:42:00.004+02:00

Estic una mica –massa- saturat d'aquesta cosa electoral que ha de passar a can Barça. Aquest excés de veneració per la piloteta és més que discutible. I, tractant-se d’un equip de futbol (que fins que no va arribar en Laporta no ha estat més que un club en els nostres dies), l'assumpte és encara més greu. Hi ha d’haver molt de ruc escampat, quan l’efervescència arriba per aquest cantó.

És un clamorós despropòsit aquesta campanya. S’ha sobredimensionat l’interès del cas i hi ha un excés de proclames insubstancials en la rastallera de candidats a la presidència. He arribat a sentir bestieses d’autèntic professional. El Barça que deixa en Laporta és el més gran i és, per tant, un bon referent de país. El –poc- que veig en campanya és deplorable. Promeses electorals de fireta i el cantó més fosc que hom pot exhibir quan aspira a un càrrec amb dimensió pública. Una campanya que fa sentir vergonya aliena, que és just el contrari del que el Barça em provocava fins fa ben poc.

Deixant de banda el joc brut i les propostes escombraria que he tingut la desgràcia de llegir o escoltar, només em faltava sentir en el capítols d’excessos l’acusació que se li fa a en Laporta. Pel que sembla el president del Barça, aquella entitat que hauria de ser “més que un club”, no pot tenir interès per la política. Aquesta declaració de principis em sembla fonamental per seguir creient la mena de llast que pot arribar a ser aquesta entitat privada per a Catalunya. El Barça esdevé un autèntic perill quan al capdavant hi pot aterrar gent que només pensa exclusivament en una piloteta. Aquesta mena d’analfabetisme volgut i autoimposat és una de les mostres més esclatants de vergonya nacional.

Ja en tenim prous d’animals a casa nostra, obsessionats amb deixar el país anestesiat. Només ens faltava ara el Barça participant en aquesta cursa!